La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

 

Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.

 

Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

 

Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.

Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: “Adéu, democràcia”. Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
– Si Ciceró aixecàs el cap
– La mort del mestre
– Democràcia obsoleta
– L’esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l’actual democràcia: