Els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Amb tot, al segle I aC l’emperador August impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”) per combatre el luxe, el refinament i les extravagàncies que arribaven de l’Orient hel·lenístic. La moral conservadora romana s’escandalitzà sobretot amb els nus de les estàtues dels seus veïns, que eren traslladades i copiades al caput mundi. “L’exposició de cossos nus dels ciutadans és el principi de la vergonya pública”, escrigué el poeta i dramaturg Quint Enni al segle II aC.

 

La glorificació del nu va ser una invenció de l’art grec –els babilònics i egipcis consideraven la nuesa una irreverència. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit.

Els romans, però, tenien una altra mentalitat. Consideraven que estar despullat era quelcom ofensiu o de mal gust. Ni tan sols en els banys de les termes es mostraven tal com Déu ens ha duit al món. Així ho afirmen diferent fonts, entre elles l’historiador Plutarc (segle I dC). Al segle II dC també sabem que Cató preferia no banyar-se davant del seu fill.

 

Tal com ja feien els etruscos, els romans mai no es treien la roba a l’hora de fer exercici; mantenien els seus genitals i natges coberts amb una espècie de pantalons coneguts com a subligaculum. Consideraven que els jocs atlètics grecs, sense roba, eren un culte al cos gratuït. La capital del Laci preferia entrenar soldats per a la guerra que púgils per a exhibicions innecessàries. A més, per als seus habitants la nuesa tenia connotacions negatives. No debades, els captius de guerra eren despullats del tot, se’ls feia esclaus i se’ls posava a la venda sense cap peça de roba al sobre.

 

Així doncs, el pudor itàlic imposà com a complement a les estàtues una toga al voltant dels malucs. A partir d’August els “homes romans” ja apareixen amb cuirassa muscular, la qual és símbol de reialesa i divinitat. L’emperador també féu suprimir el nu en algunes festes religioses, entre elles les Lupercals.

Tanmateix, amb el temps, durant la Roma imperial, també trobam escultures nues. Són escultures que representen el caràcter heroic dels emperadors, que són presentats com un déu grec. Només els déus masculins de la cultura clàssica eren representats sempre despullats; no passava el mateix amb les divinitats femenines, amb l’excepció d’Afrodita, la deessa de l’amor.

El nu femení

Pel que fa a la representació dels cossos femenins, cal diferencia entre dos tipus de dones existents a la societat romana: hi havia les matrones, dones de virtut sagrada que sempre eren esculpides sota la idea de pudicitia; d’altra banda, hi havia les esclaves o llibertes sota la tutela del seu amo, de manera que el seu cos, despullat o no, no tenia major consideració.

 

Tanmateix, a partir del primer segle de l’Imperi la mentalitat romana s’anà erotitzant. Així, al segle I dC pels carrers i cases de Pompeia ja foren habituals imatges de dones semidespullades o totalment despullades.