La tardor convida a la introspecció, a trobar-nos amb nosaltres mateixos. La natura ens demana aquest estat de recolliment interior. La terra se’ns presenta esmorteïda, coberta de fulles caduques. Comença el fred i les nits són cada cop més llargues. Dins el nostre imaginari, la tardor arranca a finals d’octubre, amb el canvi d’hora, i l’1 de novembre, dia de Tots Sants. És temps de visitar els cementeris i de retrobar-nos amb els nostres difunts a través del silenci, avui tristament colonitzat per multituds de renous artificials.
Sovint oblidam que el silenci pot tenir efectes catàrtics en la nostra salut mental. Així ho varen propugnar a partir del segle IV dC els primers monjos que encetaren un corrent espiritual anomenat hesicasme(< ἡσυχία, “silenci”, “tranquil·litat”), basat en la recerca de la quietud interior com a camí cap a Déu.
Aquí teniu una reflexió molt interessant sobre la Festa de Tots Sants i el silenci. És un article de Joan Caldentey publicat a la revista d’Artà “Bellpuig” (21 d’octubre de 2016):
“La proximitat de la Festa de Tots Sants ens du a pensar en el silenci com a absència, com a símbol de finitud. El capvespres de l’1 de novembre, quan comença a morir el dia, reunits en el nostre petit cementeri, sentim que quelcom sobrenatural i sobrehumà ens sobrepassa. Cada tomba, cada làpida, on està escrit el nom i la data de naixement i mort de la persona estimada, ens retorna sentiments d’agraïments quan la persona que ens deixà ja havia recorregut el cicle d’una vida llarga, viscuda en plenitud; o de ràbia, si el comiat fou degut a un fet mancat de sentit, per una casualitat que s’hagués pogut evitar i que ens deixà dintre el buit d’una pèrdua irreparable. Les flors, les espelmes, la foto, la pregària que en silenci es mussita són expressió d’un diàleg que neix i creix en el silenci i que ens fa bé.
Rellegeixo el que he escrit i m’adono de l’esbiaixat tracte del vocable “silenci”, i que el mateix terme el podria tractar d’una altra manera. Podria parlar dels silencis imposats per les dictadures; dels silencis còmplices de mentides i malifetes, malintencionats o interessats; de l’horror que es té al silenci en molts ambient de la nostra societat, de gent que no suporta el silenci. Són moltes les reflexions que es poden fer sobre el silenci. En aquest escrit m’he circumscrit a aquell silenci que, unit a l’absència de la qual ens parla la Festa de Tots Sants, ens permet retrobar-nos amb nosaltres mateixos, pensar, escoltar i parlar amb persones estimades encara que faci temps que ens ha deixat. Silencis que ens humanitzen, que ens retornen absències que, com en un enigma, ens parlen de finitud, d’arribada definitiva a un port o, per als creients d’una altra existència, al gran mar de l’Infinit”.
Frase per a la reflexió
Panteisme tel·lúric
En reflexionar sobre la mort em ve al cap una expressió encunyada pel meu estimat company valencià Miquel Albero, que ja no és entre nosaltres. Ell parlava de panteisme tel·lúric en al·lusió a l’empremta que deixa un ésser estimat en tot (pan, en grec) el nostre paisatge, la nostra terra (tellus, en llatí). Féu servir aquesta expressió en un escrit de 8 de juliol de 2008 en què recordava la mort de la seva padrina (“ma agüela”):
“Darrerament recorde molt ma agüela. Enyore la meua àvia, la iaia de Banyeres. Ella em duu als llocs remots de la meua infantesa, a les cabres i als corders, a les gallinetes, a la matança del porc, a la sentor de fem, al cossi on bevia la mula… La xicoteta connexió que em resta amb la natura, la guarde per ella. El sentiment de pertànyer a un poble, a una manera de veure i de sentir les coses que ens envolten, la conserve per ella. A voltes pense que he perdut una part d’aquesta lligassa, que m’he començat a deslligar d’allò que em subjectava amb fil de pita a “lo meu”. Ni l’evocació del meu avi em duu els mateixos records. Sempre ha estat com una peça secundària, com l’envoltori necessari o el sucre superficial; no prescindible, però aleatori.
“ […] A banda d’un bord enregistrament, tinc la seua veu entaforada al cervell i la mente –sense esmentar-la– en dir cuixot, en prendre una infusió de timonet o en ensumar la flaire emmetzinadora d’una rosella. La tinc en la terra i en la llengua. La veig en la natura que m’envolta i en la que rememore, en el paisatge llunyà que estime i quan l’acompare amb la proximitat de la terra que m’acull. Podeu dir-li panteisme tel·lúric, però cada vegada hi crec més.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (30/03/2018), reflexion sobre el silenci a partir d’una cita de #Schopenhauer:“La intel·ligència és una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:
I aquí teniu la cançó de “Depeche mode”, “Enjoy the Silence”:
Aquí teniu un capítol del programa “Deslenguados” de TV2 dedicat al silenci.
I aquí teniu el poema “Lletra a Dolors”, que Miquel Martí i Pol (1929-2003) va dedicar a la seva difunta esposa:
Em costa imaginar-te absent per sempre.Tants de records de tu se m’acumulenque ni deixen espai a la tristesai et visc intensament sense tenir-te.No vull parlar-te amb veu melangiosa,la teva mort no em crema les entranyes,ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;em dol saber que no podrem partir-nosmai més el pa, ni fer-nos companyia;però d’aquest dolor en trec la forçaper escriure aquests mots i recordar-te.Més tenaçment que mai, m’esforço a créixersabent que tu creixes amb mi: projectes,il·lusions, desigs, prenen voladaper tu i amb tu, per molt distants que et siguin,i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.Te’m fas present en les petites cosesi és en elles que et penso i que t’evoco,segur com mai que l’única esperançade sobreviure és estimar amb prou forçaper convertir tot el que fem en vidai acréixer l’esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses,maduraran els blats i el vent tal voltadesvetllarà secretes melodies;tu ja no hi ets i el temps ara em transcorreentre el record de tu, que m’acompanyes,i aquell esforç, que prou que coneixies,de persistir quan res no ens és propici.Des d’aquests mots molt tendrament et pensomentre la tarda suaument declina.Tots els colors proclamen vida novai jo la visc, i en tu se’m representasorprenentment vibrant i harmoniosa.No tornaràs mai més, però perduresen les coses i en mi de tal maneraque em costa imaginar-te absent per sempre.
Aquí teniu el capítol del programa “Amb filosofia” dedicat al silenci.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments