La salutació romana consistia a aixecar lleugerament el braç, amb la palma cap avall, formant un angle indeterminat cap a dalt. No està del tot clar, però, el sentit d’aquest gest. Tampoc està clar que fos molt habitual. A la Columna de Trajà de Roma trobam legionaris saludant l’emperador. Amb tot, en sentit contrari també tenim emperadors que empren la mateixa salutació. És el cas de las famoses estàtues d’Octavi August o de Marc Aureli.

 

Al segle XVIII la salutació romana fou recuperada en la pintura. En ple auge de la Il·lustració, els intel·lectuals revaloraren les institucions de l’antiga República romana. Enmig d’aquest furor, es volgué donar un significat cívic o heroic al gest d’alçar el braç. Això quedà molt ben reflectit en el quadre El Jurament dels Horacis, de Jacques-Louis David, una de les icones de la pintura neoclàssica.

 

Jacques-Louis David pintà El Jurament dels Horacis el 1784, cinc anys abans de la Revolució francesa. Ho féu per encàrrec del rei Lluís XVI de França. El monarca volia que fos una al·legoria sobre la lleialtat a l’estat i, per tant, a la seva figura. El tema de l’obra és el compliment del deure per damunt de qualsevol sentiment personal.

 

La història se situa al segle VII aC, durant el regnat del tercer rei romà, Tul·li Hostili, en què l’expansió de Roma xocà amb la ciutat Alba Longa, que dominava el Laci. Per evitar una gran batalla romans i albans preferiren dirimir el conflicte mitjançant un duel individual. Cada ciutat elegiria tres guerrers, que lluitarien cos a cos. Els tres elegits per Roma foren els germans Horacis, i els d’Alba Longa, altres tres germans, els Curiacis.

 

El quadre recrea el moment en què els germans Horacis presten jurament davant el seu pare abans d’iniciar la batalla. S’hi representa la salutació romana, amb el braç estès i la palma cap avall.  El drama rau en el fet que una de les germanes dels Curiacis, Sabina, estava casada amb un dels Horacis, mentre que una de les germanes dels Horacis, Camila, era la promesa d’un dels Curiacis.

 

A pesar dels llaços familiars, el pare dels Horacis exhortà el seus fills a lluitar contra els Curiacis. De la lluita només en sobrevisqué un dels Horacis. En tornar a Roma fou elogiat per tothom, excepte per la seva germana Camila, que li retragué haver mort el seu estimat. Ofès, l’Horaci l’acusà de falta de patriotisme i la matà amb la mateixa espasa amb la qual s’havia desfet del seu promès. Per aquest parricidi fou portat davant dels jutges. 

 

En el judici, el pare dels Horacis féu una defensa aferrissada de l’honor enfront de l’amor, de manera que el seu únic fill supervivent fou declarat innocent. A causa de la lectura política que es desprenia de la pintura, El Jurament dels Horacis fou considerada una declaració de defensa del rei Lluís XVI. Tanmateix, anys més tard, el seu autor treballà al servei de la Revolució francesa i, després, fou un adepte al règim de Napoleó.

 

Hipnotitzats per una idealitzada Roma, els revolucionaris francesos també adoptaren la salutació romana com a gest de lleialtat. El mateix faria després Napoleó. A Itàlia, Mussolini també se l’apropià i amb ell ja quedaria estigmatitzada com a símbol del feixisme.

En el cas d’Alemanya, però, els nazis volgueren atribuir un origen germànic a la salutació romana. El mateix Hitler afirmava haver-la vist per primera vegada el 1921 en una bodega de Bremen. La considerava un vestigi de l’antiga forma de salutació dels nobles medievals, que, a diferència dels seus súbdits, no es treien humilment el capell. Durant la seva dictadura el Führer la féu acompanyar amb la versió alemanya del Ave Caesar (“Salut Cèsar!”) romà: Heil Hitler! (“Salut, Hitler”!).

 

El falangisme tampoc no dubtà a adoptar la salutació romana. Amb tot, també hi hagué gent que defensà l’origen iber del gest. El diferenciaven dient que no era tan horitzontal com la salutació nazi ni tan rígid com la salutació feixista. En tot cas, en la seva versió espanyola, el seu tret més distintiu fou  l’expressió amb la qual s’acompanyà: “¡Arriba España!”.

 

Els qui tampoc no s’oblidaren de la salutació romana i de l’autoritarisme de l’antiga Roma foren els feixistes romanesos. Representats des de 1927 per la Guàrdia de Ferro, els seus membres foren coneguts com “els legionaris”, en clara al·lusió al disciplinat exèrcit dels antics romans. Actualment, en molts països, la salutació romana està prohibida, ja que és un símbol massa estigmatitzat.