Per evadir-nos de tants de problemes quotidians necessitam una mica de pa i circ, una mica de Sálvame, Gran Hermano i algun Barça-Madrid.  A l’antiga Roma les autoritats convertiren els espectacles circenses (de gladiadors) en tota una maniobra distracció dels assumptes de l’Estat. Això seria denunciat al segle I dC pel poeta Juvenal en una de la seva Sàtires X (versos 78-81) amb la famosa expressió panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). El passatge exacte és aquest, en traducció de Manuel Balasch:

“Ja fa temps —des que no tenim ningú a qui vendre el vot— s’ha perdut l’interès per la política, i aquest poble que concedia comandaments, feixos, legions, tot, ara deixa fer, i només cobeja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.”

Regalar blat (producte bàsic d’alimentació) i entrades per als espectacles del circ era una manera de tenir el poble content i tranquil, despreocupat de la política. És el mateix que passa avui amb la teleescombraria i els nous espectacles de masses, el futbol, també conegut com “l’opi del poble”.

El panem et circenses que denunciava Juvenal formava part d’una política coneguda pels historiadors com a evergetisme, paraula derivada del verb grec εύεργετέω (“fer bones accions”). Amb ella determinats magistrats -sobretot edils i pretors- pagaven amb els seus doblers espectacles aparentment de forma desinteressada. Encara que el poble veia en aquests actes una mostra més de la generositat de la jerarquia política, en realitat no tenia cap altra finalitat que l’electoral: guanyar vots per accedir a magistratures superiors.

 

L’evergetisme seria l’antecedent de l’actual populisme, que tanta embranzida està agafant. Una manifestació seva també seria la caritat cristiana (< carus, “estimat”), que només es limita a fer donatius, sense atacar l’arrel del problema; així, la persona afectada continua condemnada a la pobresa.

Una altra versió actual del pa i circ romà és la publicitat, la gran aliada del consumisme. No hi ha dia que no se’ns recordi que hem de consumir: per Nadal, Sant Valentí, Carnaval, el Dia del Pare i de la Mare, les vacances de Setmana Santa, el pont de la Constitució… Així, el nou panem et circenses de l’estat del benestar ens permet continuar evadint-nos dels problemes com ja feien els nostres avantpassats romans. Nihil novum sub sole.

Termes de Caracal·la
Un gran emperador populista va ser Caracal·la. El 216, prop de Roma, inaugurà les famoses termes que porten el seu nom -en realitat, però, es digueren termes Antoninianes ja que l’emperador Marc Aureli Antoní mai no va ser conegut en vida com a Caracal·la. Aquelles termes eren un autèntic complex d’oci, precursor dels actuals centres comercials.

El recinte, de tretze hectàrees, incloïa no només banys públics i gimnasos, sinó també una gran biblioteca -de textos grecs i llatins-, sales per a la conversa, un teatre i establiments per menjar. I tot era pagat per l’Estat. Per això els romans hi acudien en massa. Només les termes de Dioclecià, obertes gairebé un segle més tard, foren més grans.

Una novel·la relacionada amb el pa i circ dels romans és “Un món feliç” (1930), d’Aldous Huxley. Aquí teniu informació sobre el llibre.