El rialler Pare Noel (o Pare Nadal) és la icona cultural per excel·lència de l’actual societat nadalenca de consum. És fruit d’un exitosa operació de màrqueting bastant enrevessada, que fusiona una figura històrica amb una altra de fictícia. El personatge real és Nicolau, un bisbe del segle IV natural de la ciutat de Pàtara, a l’antic regne de Lícia, actual territori de Turquia -Nicolau, en grec, significa “victòria” (νίκη) del “poble” (λαός).
Nicolau fou empresonat i torturat per ordre d’un decret de l’emperador Linici contra els cristians. Amb l’arribada, però, de Constantí al tron de Bizanci, va quedar en llibertat i va poder participar al Concili de Nicea (325). La mort li arribaria el 6 de desembre del 345. L’any 1087, davant l’amenaça de les invasions musulmanes, les seves restes foren traslladades a la ciutat de Bari, al sud-est d’Itàlia, on encara suposadament descansen.
Després de la seva mort, Sant Nicolau es convertí en protector dels mariners i en patró de Rússia, Turquia i Grècia. Foren molts els miracles que se li atribuïren gràcies al seu caràcter bondadós. Per recordar-lo, des de mitjan segle XIII sorgí l’hàbit de fer regals als nins el dia de la seva festivitat, el 6 de desembre, la data oficial de la seva mort.
El Nicolau de Lapònia
Hi hagué un moment en què la figura història de Sant Nicolau s’assimilà amb la d’un altre Nicolau, Nikolaas Joulupukki, un nin que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia. Curiosament havia quedat orfe un 6 de desembre, el mateix dia de la mort del bisbe homònim turc. Aleshores, al petit poble on vivia cada família es comprometé a tenir-lo un any per hom. Com a agraïment, el nin tallava juguetes de fusta per als altres nins del poble. Un cop mort, les família del poble continuaren amb aquest costum, el qual s’anà estenent al altres països del nord d’Europa.
Nicolau viatja a Amèrica com a Santa Claus
Amb Nicolau ja fusionat d’aquesta manera, a Holanda fou conegut com a Sinterklaas – Klaas és la versió neerlandesa abreujada de Nicolau. El segle XVII els emigrants holandesos se l’emportaren a Nova Amsterdam (la futura Nova York). Allà, adaptat a la fonètica anglosaxona, es rebatià com a Santa Claus. La devoció per aquell personatge tan pintoresc cridà molt l’atenció en el Nou Continent. El 1809 l’escriptor americà Washington Irving el ridiculitzà en un llibre, on apareixia com el guardià de Nova York.
El 1823 Santa Claus patí el primer canvi important d’imatge. El professor de teologia Clement Clarke Moore, en un poema titulat A Visit of St Nicholas, el descrigué com un gnom primet que la nit de Nadal (i no el 6 de desembre) arribava a les cases dalt d’un trineu volador, tirat per una manada de rens i adornat amb sonores campanetes. La segona operació d’imatge arribaria quaranta anys després. El 1863 Thomas Nast, dibuixant de la revista Harper’s Weekly, el pintà com un senyor gras i barbut i vermell. Tot i que les seves il·lustracions nadalenques popularitzaren un Santa Claus vermell, a l’antiga iconografia religiosa els bisbes, com el Nicolau turc, ja vestien de vermell.
Pare Noel, de tornada a Europa
A la segona meitat del segle XIX, Santa Claus va tornar a Europa totalment transformat. A Anglaterra seria conegut com a Father Christmas (papà Nadal) i a França com a Père Noël (“Pare de Nadal”).
A Holanda la tradició diu que Santa Claus arriba en vaixell procedent de Madrid. Apareix acompanyat d’un criat, Pere el Negret (Zwarte Piet), el qual amb unes potents ulleres mira els nins per veure si mereixen o no regals. No és casual que aquest Sinterklaas sigui espanyol. Del s. XV al XVIII la ciutat italiana de Bari, on suposadament es troben les despulles del Nicolau turc, formava part de la Corona Espanyola.
El fals mite de la Coca-Cola
Hi ha la creença que el Pare Noel és vermell per culpa de la Coca-Cola. Això és totalment fals, ja que, tal com hem dit, el vermell era l’antic color sagrat dels bisbes. El 1926, la Lomen Company, una empresa nord-americana de frigorífics, ja havia fet servir la seva figura per a una campanya de Nadal. El 1931, la Coca-Cola, creada el 1886, també se l’apropià per a unes festes tan assenyalades. Per a l’ocasió encarregà a Hadbon Sundblom, dibuixant d’origen suec, que refés la imatge del sant bondadós per fer-lo més proper a la gent i, per tant, més versemblant.
El nou Pare Noel, que era més rialler, s’adaptà als colors de la companyia de begudes: al vermell inicial del seu vestit s’hi afegiren els ribets blancs a les mànigues i la jaqueta. No hi ha dubte, però, que, amb la Coca-Cola, el Pare Noel fou definitivament vermell, ja que abans també se l’havia representat de verd o de blau.
Per saber si el Pare Noel pren Coca-Cola haurem de viatjar fins a Finlàndia. Es creu que viu a Korvatunturi, una muntanya al nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi. Avui és un autèntic parc temàtic. L’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nins cada Nadal.
Altres pares Noels, l’Olentzero i Sant Basili
Al País Basc i a Navarra no tenen Pare Noel. Ells, cada 24 de desembre, reben la visita del gegant Olentzero, un carboner que baixa de les muntanyes. Diu la tradició que era un home molt esquerp, gens niner, però que un dia, de sobte, es va tornar bondadós. En alguns llocs, es diu que té 365 ulls, un per a cada dia de l’any, per vigilar els petits.
A Grècia tampoc no tenen Pare Noel. Qui assumeix el seu paper és Sant Basili, un dels pares de l’església ortodoxa. També era un bisbe turc del segle IV, de Capadòcia, i d’ànim bondadós. Arriba a les cases carregat de regals la nit del 31 de desembre. L’endemà, l’1 de gener, el dia del seu sant, és costum menjar un pastís anomenat vasilòpita.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments