Recentment s’ha pogut veure l’espectre de Zenòbia plorant desconsolat per Palmira, a Síria, a 215 kilòmetres al nord-est de Damasc. No se’n pot avenir. Ja no reconeix la seva Παλμύρα (“la ciutat de les palmeres” en grec), que la va veure arribar al món el segle III dC -en hebreu també era coneguda com a Tadmor (“la ciutat dels dàtils”). Aquests dies els jihadistes de l’Estat Islàmic (ISIS en les seves sigles angleses) han tornat a esmicolar per enèsima vegada les seves ruïnes grecoromanes, declarades per la Unesco com a Patrimoni Monumental de la Humanitat.

 

El 258 Zenòbia, filla d’una esclava egípcia i d’un ric mercader àrab, s’havia casat amb el sobirà de Palmira, Odenat. Aquell marit li va procurar una bona formació intel·lectual amb eminents mestres grecs. Havent derrotat els perses, Odenat es va convertir en el principal suport de l’imperi romà en la seva frontera oriental. El 267, però, va aparèixer assassinat juntament amb el seu fill Harima. Aleshores tothom va donar per fet que Zenòbia era la responsable d’aquelles morts.

 

Durant cinc anys, la coneguda com “la reina de l’Est”, que assegurava ser descendent de Cleòpatra, va governar un imperi que era quasi tan gran com el d’Alexandre Magne. Abraçava Anatòlia, Mesopotàmia, Síria, Palestina i Egipte. El 272, al capdavant de 70.000 homes, Zenòbia, convertida en tota una amazona, se sentia forta per proclamar la independència del regne de Palmira. Era perfectament conscient de la importància estratègica d’aquell oasi enmig del desert de la província romana de Síria. Es tractava d’una parada obligatòria per a les caravanes que recorrien la Ruta de la Seda. Aquell gest tan insolent no agradà gens a l’emperador Aurelià, que va passar a l’atac, desplaçant-se en persona in situ.

Llavors, acorralada en la seva pròpia ciutat, Zenòbia s’hauria mostrat així de desafiant amb el sobirà romà: “Demanes la meva rendició, però saps que Cleòpatra va decidir morir com a reina abans que ser sotmesa. Jo tampoc no deixaré que la meva posició i el meu bressol siguin menystinguts”. En intentar escapar, però, l’emperadriu fou capturada. Segons algunes fonts, Aurelià va decidir no matar-la, impressionat com estava per la seva bellesa i dignitat. Altres fonts, però, apunten que darrera aquella misericòrdia hi havia motius polítics. No debades, Zenòbia continuava aixecant moltes simpaties tant a Palmira com a Egipte.

 

L’emperadriu captiva va ser portada fins a Itàlia, on Aurelià li concedí una vila a l’actual Tívoli. Allà va passar la resta de la seva vida. D’ençà de la britànica Boudica (segle I), Roma no recordava una dona tan intrèpida. Un segle després de Zenòbia, a la mateixa Síria, una altra dona es va atrevir a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. Va ser la reina beduïna Màvia, que, tanmateix, va acabar pactant amb els romans.

Avui ja ningú no es rebel·la per evitar els continus atacats d’una de les perles patrimonials d’Orient, cruïlla de grans cultures. Davant la inoperància de la comunitat internacional sembla que la barbàrie no té aturall. Bé ho sap Zenòbia que, des de la seva tomba, es lamenta que la història és cíclica i que la humanitat no té remei.

Articles del web relacionats: