El 43 dC Claudi incorporà definitivament a l’imperi romà l’illa celta de Britania -un segle enrere el general Juli Cèsar ja hi havia fet les primeres incursions. El principal mal de cap de l’emperador va ser Caratac, un rei britó de la tribu dels catuvel·launs, que liderà la resistència contra els romans. En caure com a ostatges la seva dona i filles, Caratac anà a cercar protecció en la reina Cartimandua dels brigants. Aquesta, però, el va entregar als romans, els quals el varen portar a Roma l’any 51.

Caratac

Al caput mundi, el cabdill bretó fou exhibit com a botí de guerra en la cerimònia del triomf. Després fou conduït davant del Senat on, segons una llegenda, féu un discurs ple de bonhomia. L’emperador Claudi, en sentir-lo, decidí indultar-lo juntament amb la seva família amb la condició, però, que romangués a Itàlia.

Caratac en el Senat, davant Claudi

L’hora de Boudica
Els britons, tanmateix, continuaren donant guerra als romans. L’any 60 dC, nou anys després de la captura de Caratac, la resistència fou liderada per Boudica, tota una heroïna que avui té una estàtua a la vorera del Tàmesi, al costat de la Cambra dels Comuns i del Big Ben. Apareix amb les seves filles dalt d’un carro de rodes adornades amb dalles a l’estil persa.

 

A Boudica li tocà lidiar amb el successor de Claudi, Neró. Amb prop de trenta anys, s’erigia en una autèntica amazona. En morir el seu marit Prasutag, s’indignà molt. En el testament, l’havia nomenada la nova reina de la tribu dels icens, al nord-est d’Anglaterra. A més, la meitat de la seva herència era per a les seves dues filles adolescents i l’altra meitat, per a l’emperador Neró, amb qui Prasutag havia signat un pacte de no-agressió.

Els romans, tanmateix, no varen donar cap validesa a aquell paper i varen ordenar el saqueig de totes les propietats dels icens. Boudica seria despullada i assotada davant del seu poble mentre els legionaris violaven les seves filles. Aleshores la flamant reina jurà venjar-se d’aquella humiliació. Amb el suport d’altres tribus britàniques, va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (Saint Albans). Els relats dels historiadors romans, segurament exagerats, eleven el nombre de morts a 70.000.

La batalla final es lliurà a Watling Street, prop de Londinium.  Per motivar les seves tropes, segons l’historiador Tàcit, Boudica els dirigí les següents paraules:

“Ningú no es pot lliurar dels arrogants i orgullosos romans. Desfiguraran allò sagrat i violaran les nostres verges. Vèncer o morir en aquesta batalla; tal és la meva decisió de dona. Allà ells, els homes, si volen viure com a esclaus”.

Sembla que Boudica no era entre els 80.000 britànics morts en aquella batalla. Segons algunes fonts, va morir presa. D’altres diuen que va aconseguir escapar i que, conscient del que li esperava, es va suïcidar ingerint verí. Tot i perdre el torcebraç, la magnitud d’aquella revolta va suposar un cop molt dur per a l’amor propi de la totpoderosa Roma. Els historiadors Tàcit i Cassi Dió asseguren que l’enterrament de Boudica va ser espectacular. No s’ha pogut trobar, però, la seva tomba. Alguns diuen que estaria ubicada en el mític Stonehenge.  

Aquí teniu la pel·lícula “Boudica, la reina de la guerra” (2003):