Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l’Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.
Sofistes a l’àgora
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs (“els conductors del poble” en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L’oriünd d’Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d’Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l’observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.
Aquil·les i la tortuga
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l’ethos i el pathos.
Ellogos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L’ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathosés la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l’èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l’antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.
Anna Arendt i la mentida
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.
La llengua de la demagògia
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:
Aquí teniu el documental “En la era de la postverdad”:
A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”.
I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:
“La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
“El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
Article publicat a l’Ara Balears (31/03/2017)
No Comments