La síndrome de Peter Pan és un mal estès en l’actual societat hedonista que tant idolatra la joventut. Tenim por al pas del temps i al compromís i volem ser eternament joves, com el protagonista de l’obra de teatre de l’escocès James Matthew Barrie, estrenada el 1904.

 

Peter Pan és un nin de deu any que no vol créixer i que odia el món dels adults. Per fugir del món real, marxa al fantasiós país de “Mai Més”. Peter Pan agafà el sobrenom del déu més selvàtic de la mitologia grega. No debades, ambdós comparteixen les ànsies de llibertat i ambdós són representats amb una flauta especial. La de Pan estava feta amb una canya anomenada fístula, paraula que avui ha donat nom a una úlcera estreta o canal que no cicatritza i que és semblant a l’instrument del déu grec.

 

Pan era el més cèlebre de tots els sàtirs, personatges híbrids -en el seu cas era meitat home, meitat boc. Era fill d’Hermes i de la nimfa Dríope. Quan va néixer, la seva mare s’espantà tant de la seva lletjor que l’abandonà. Hermes, però, el portà a l’Olimp, on es convertí en la riota dels déus. Segons una etimologia popular, com que alegrà el cor de “tots” ells, li posaren el nom de Pan (πᾶν, “tot”). Tanmateix, una altra hipòtesi assegura que el nom li ve perquè representava l’esperit de “tota” la naturalesa.

 

Oriünd d’Arcàdia, Pan era una divinitat silvestre, protectora dels pastors. Com la resta de sàtirs, formava part del seguici de Dionís, el déu de la disbauxa. Tenia un caràcter ferotge i irascible. La por que infonia fou coneguda com a pànic. Una altra teoria, però, apunta que el pànic al·ludiria a la por que infonen les zones boscoses i sovint impenetrables que presidia el seu protector.

 

Els romans identificaren Pan amb els seus déus Silvà i Faune, els quals, però, tengueren un caràcter més benèfic i no tan sexual -la germana i esposa de Faune fou Fauna, deessa de les dones el nom de la qual avui feim servir per al·ludir al conjunt d’espècies animals. Com a protectors dels ramats contra els llops, rebien culte en unes festes especials, les Lupercalia, que se celebraven cada 14 de febrer en record a la lloba (lupa) que va alletar els bessons Ròmul i Rem, els pares fundadors de la mítica de Roma.

 

Aquí teniu el Faune de la pel·lícula “El laberint del Faune”:

Pan tingué un protagonisme especial a la batalla de Marató, ocorreguda el 490 aC en el transcurs de les Guerres Mèdiques. Un emissari atenès que tornava de demanar ajuda als espartans es topà en el camí amb Pan. El déu li vaticinà que derrotarien els perses malgrat que aquests els superaven en nombre de soldats.

 

Més tard, durant la batalla, una por inexplicable va corprendre l’exèrcit enemic. El moment fou aprofitat per les tropes gregues, que es feren així amb la victòria. Aquella por, evidentment, havia estat provocada per Pan. Des d’aleshores els atenesos li reteren culte i en honor seu instauraren una festa anual.

Siringa i les xeringues
Pan, però, era famós per la seva lascívia. Sempre estava encalçant nimfes amb el seu fal·lus permanentment erecte. Una d’elles, però, Siringa, el va saber esquivar. Va entrar al riu Ladó i li va demanà ajuda. Aquest la va transformar en unes canyes. El vent que passava entre elles produïa un so semblant a un gemec.

 

Pan quedà captivat per la dolçor d’aquella música i decidí tallar diversos jocs. Ajuntant-los de manera ordenada i decreixent va crear un instrument musical: la flauta pastoral, també coneguda com a siringa. D’aquesta manera, quan la tocava, es pensava que conversava amb ella -la mutació de la nimfa en canya també serví per donar nom a la nostra xeringa.

Va ser així com Pan es convertí en el primer flautista famós d’Occident. Un altre element distintiu d’aquest déu és una corona de pi que es féu després que una altra nimfa que pretenia, Pitis (< πίτυς, “pi”), es transformàs en aquest arbre.

 

Avui, abduït per la síndrome de Peter Pan, el déu de la mitologia grega també es fa present en nosaltres quan patim un atac de pànic. Per superar aquest estat d’angoixa, el millor que podem fer és deixar-nos dur per la lascívia com feia Pan.

Dafnis, l’alumne predilecte de Pan
Un dels alumnes predilectes de Pan va ser el jove Dafnis. Era fill d’Hermes i d’una nimfa que el va abandonar en un camp de llorers de Sicília (en grec δάφνη vol dir “llorer”). Recollit per un grup de divinitats agrestes, Dafnis va exercir l’ofici de pastor i inventà la poesia bucòlica. Per poder excel·lir en aquesta empresa, Pan li ensenyà a cantar i a tocar la siringa.

Dafnis, tanmateix, moriria jove per culpa de l’amor d’una dona. La nimfa Nomia (“la Pastora”) estava tan enamorada d’ell que l’amenaçà de deixar-lo cec si li era infidel. Així, un dia una altra nimfa va emborratxar el jove per poder gaudir dels seus encants. De seguida, Dafnis quedà cec i, a partir d’aleshores, va recórrer els camps tocant tristes melodies amb la seva flauta. En el seu dolor va acabar tirant-se per un barranc. Algunes versions diuen que, en caure, es transformà en roca.En aquest enllaç trobareu més informació sobre la història musical entre Pan i Siringa. Tampoc no un podeu perdre aquesta “inutilitat” de Meritxell Blay dedicada a la xeringa.