Amb tot aquest caos lingüístisc que ens genera el verb λαλέω (“parlar”), també correm el risc de patir coprolàlia (+ κόπρος, “excrement”) o cacolàlia (+ κακός, “dolent”), que és la tendència patològica a dir obscenitats, paraulotes. Està relacionada amb la labilitat (< labilis, e, “relliscós”) o la incontinència verbal.

Igualment hem d’anar en compte amb l’ecolàlia, que en alguns malalts provoca la repetició automàtica de les paraules o sons (ἡ ἠχώ, οῦς) pronunciats  pel seu interlocutor; amb la bradilàlia, que produeix una lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) anormal en l’articulació de les paraules; amb l’alàlia que impossibilita (ἁ privativa) parlar per afecció local dels òrgans vocals o per lesions nervioses perifèriques;  amb l’al·lolàlia, que fa que hom pronunciï uns mots per altres; o amb la dislàlia, que és un trastorn (δυς-) del llenguatge degut a malformacions o lesions dels òrgans perifèrics de la fonació (llengua, dents, llavis, paladar, etc.).

El dilluns de Pentecosta és la Festa de la Llengua. Així ho explica l’escriptor Narcís Comadira en el següent article del diari Ara.

Qui ha tractat el do de llengües és Joan-Lluís Lluís en la seva novel·la “El navegant”. Aquí en teniu un tast: