Aborígens. Avui amb aquest terme al·ludim als habitants indígenes (inde, “d’allà, + gens, “estirp”) d’un país, per contraposició als establerts posteriorment. A l’antiguitat, però, es tractava del nom que rebien els primers habitants del Laci, els aborigenes. La seva etimologia no està gens clara, tot i que hi ha hagut intents per relacionar-la amb els termes llatins (ab, “des de”) i orior (“néixer”). Així parla l’historiador Sal·lusti als aborígens (Conjuració de Catilina, 6):
“Segons les tradicions que m’han arribat, la ciutat de Roma va ser fundada i habitada en un principi pels troians, els quals, com que no trobaven on assentar-se, anaven vagant fugitius, sota el comandament d’Eneas. També van tenir-hi part els aborígens, raça agrest, sense lleis, sense comandament, independent i desgovernada. Sembla increïble amb quanta facilitat es van fondre els uns amb els altres, congregats en els mateixos murs, encara que eren de llinatge diferent, diversa llengua i costums distints”.
Sibarita. Els amants de la bona vida són hereus de Síbaris, una colònia grega del sud d’Itàlia, avui desapareguda. Ja a l’antiguitat els seus habitants foren famosos pels seus gustos refinats.
Bronze. Ve de l’expressió [aes] Brundusi, “[bronze] de Brindisi”. Aquesta ciutat d’Itàlia, capital d’Apúlia (regió del sud d’Itàlia) era mundialment famosa per la qualitat del seu bronze.
Taràntula. Un dels aràcnids més temuts deu el nom a Tàrent, una ciutat del sud d’Itàlia, on eren molt abundants. Es creia que la seva perillosa picada només podia ser combatuda mitjançant una tarantel·la. Es tractava d’una dansa napolitana de moviment frenètic amb la qual s’aconseguia el guariment de la persona -es troba datada des del segle XIV.
Campana. Aquesta paraula està relacionada amb Campània, una regió del sud d’Itàlia, gran exportadora de bronze. Al segle III el frare Bernardino començà a fer vasos invertits amb aquell metall. Va ser així com sorgiren els coneguts com a vasa campana. Una ciutat de Campània és Baiiae, coneguda per les seves insípides fabae bajanae posades en remull i que originaren la paraula bajanada, sinònim de ximpleria, tou d’intel·ligència.
Avellana. Procedeix de l’expressió llatina nux avellana (“nou d’Abel·la”). Al·ludeix a una població de Campània, al sud d’Itàlia, on aquest fruit era molt abundant. Durant l’imperi romà aquesta població es deia Avellino. El topònim podria procedir del mot etrusc abblona (“poma”) per ser una zona de molts pomers. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que tant la paraula anglesa apple (“poma”) com l’alemanya Apfel tenen el seu origen en l’arrel indoeuropea *pel-, que donà l’etrusca abblona. Amb el temps Avellino no només seria coneguda per les seves pomes, sinó també per les seves avellanes. A l’antiguitat a aquest fruit se li van donar nombroses virtuts màgiques, entre elles, la de conferir la fertilitat.
Llonganissa. Prové de Lucània, una antiga regió del sud d’Itàlia, avui Basilicata, també famosa pels seus embotits. El topònim estaria influït per l’adjectiu llatí longus (“llarg”). No deixa de ser curiós que un altre embotit, molt típic de les Balears, la sobrassada, també tengui un origen romà. Es troba documentat al segle XVI a partir de l’italià sopressada, que vol dir “comprimit” i que deriva alhora del verb llatí premere (“prémer”, “pitjar”).
Napolitana? No està gens clar que aquest famós producte de la nostra rebosteria, amb crema o xocolata a dintre, provingui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.
Tosc. Els romans també conegueren els etruscos com a tuscos –d’on ve el nom de la regió septentrional d’Itàlia, la Toscana. Tot i que varen desenvolupar una cultura molt refinada, els tuscos tenien fama de ser rudes i violents. Aquesta mala fama l’adquiriren sobretot al Vicus Tuscus (“barri etrusc”) de Roma. D’aquí vendria l’adjectiu tosc com a sinònim d’individu macant de finor.
Xarlatà. Vendria de l’italià ciarlatano, possiblement resultat d’una contaminació de cerretano, “venedor de medicaments i d’indulgències falses”, amb ciarlare, “xerrar”. D’altra banda, cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l’Úmbria, al centre d’Itàlia, típica pels xarlatans ambulants.
Magenta. És un color tirant a vermell porpra. Agafa el nom d’una població de la regió de Llombardia, al nord d’Itàlia. Allà, el 4 de juny de 1859 les tropes francopiamonteses de Napolé III lliuraren una cruenta batalla contra les forces austríaques. Guanyaren i per a l’ocasió portaven un pantalons d’aquest color, que alguns prefereixen anomenar-lo fúcsia en honor al seu descobridor, el botànic alemany Leonhard Fuchs (1501-1566). Tanmateix, el topònim prové del general romà Marcus Maxencius, qui al segle IV aC hi establí al seu quarter militar.
En castellà també podem resseguir la geografia d’Itàlia en la paraula sabueso (en català, ca coniller). Prové de segusius [canis], “ca seguci”. Es tractava d’una tribu celta del nord d’Itàlia (segutii o segusii), als peus dels Alps, que feia servir aquests preuats cans de caça, d’excel·lent olfacte.
I per acabar recordant Itàlia, aquí teniu el famós ball de la “tarantella napolitana”:
Aquí teniu un reportatge del bloc “Històries d’Europa” dedicat a la unificació d’Itàlia.
I en aquest altre enllaç d'”Històries d’Europa” trobareu un test sobre noms antics i nous de ciutats d’Europa.
Articles del web relacionats:
– Topònims, entre la realitat i la ficció
– Topònims grecs que deixen marca
– Etruscs, els mestres oblidats de Roma
– Grecs a la Mediterrània
No Comments