Al segle XV el Renaixement significà la revalorització de la cultura clàssica i, amb ella, la recuperació dels nus en l’escultura. Aquests, però, només estaven justificats en les obres de temàtica mitològica. No debades, els grecs foren els primers a esculpir cossos despullats de manera més expressiva. Seguint l’ideal καλοκἀγαθία (“allò bell i bo”), la bellesa de les formes despullades reflectia la bellesa interior i l’equilibri harmònic entre el cos i l’esperit. 

 

Entre els nus renaixentistes destaquen La primavera (1478) i El naixement de Venus (1485) de Botticelli; Les tres Gràcies (1500-1505) de Rafael; Dànae (1553) i la Venus d’Urbino (1538) de Tizià; o Leda i el Cigne (1505-1515) de Leonardo Da Vinci.

 

Tanmateix, aviat l’Església posà el crit al cel davant tantes escenes pecaminoses. El 1564, el mateix any de la mort de Miquel Àngel, el papa Pius IV ordenà al pintor Danielle di Volterra tapar amb roba les parts íntimes de les figures del Judici Final de la Capella Sixtina que el 1512 l’artista florentí havia enllestit . Voltera complí l’encàrrec, encara que cobrí les “vergonyes” dibuixant delicats vels i subtils bragues -per això seria conegut amb el sobrenom d’Il Braghettone. Per sort, aquest maldestres afegitons serien eliminats a finals del segle XX durant les taques de restauració de la capella Sixtina.

 

A poc a poc la censura afectaria a altres obres ja fos en forma de tela o en forma de la famosa fulla de parra, la planta amb la qual Adam i Eva es cobriren les vergonyes després del pecat original.

 

En l’època del Renaixement italià, la primera dona que s’atreví a pintar figures nues femenines va ser Lavinia Fontana. Es tracta d’una figura insòlita en un temps on el gènere femení vivien marginat de qualsevol tipus d’educació. Lavinia, però, filla de pintor, va obrir camí a una generació de dones artistes italianes que podien treballar en l’esfera professional al costat dels homes. Ella estava casada amb Giovanni Paolo Zappi, un pintor també deixeble del seu pare. Una de les obres més importants de Lafinia és aquesta, titulada “El vestit de Minerva” (1613). És d’una sensualitat inaudita i arriscada.

El Barroc va ser un amplificador dels valors renaixentistes portats a l’extrem. És un moviment que va des de finals del segle XVI fins a mitjan del segle XVII. El nu també va ser el tret distintiu d’obres mitològiques com Venus del espejo (1647-1651), de Velázquez; Les tres Gràcies (1636-1639), de Peter Paul Rubens; El triomf de Galatea (1635), de Nicolas Poussin.

 

Cornelisz van Haarlem. Júpiter i els altres déus urgeixen a Apol·lo a reprendre les regnes del carro del Sol. 1594. Museo del Prado.

El nu neoclàssic

Al segle XVIII l’auge de la burgesia després de la Revolució Francesa afavorí el ressorgiment de les formes clàssiques, més pures i austeres, en contraposició als excessos ornamentals del barroc i el rococó. En la recuperació del llegat grecoromà hi influïren les troballes arqueològiques de Pompeia i Herculà, però sobretot la figura de Johann Joachim Winckelmann. Qui és considerat el fundador de la Història de l’art postulà que a l’Antiga Grècia es donà la bellesa perfecte.

Jacques-Louis David va ser el principal factòtum del neoclassicisme. Entre les seves obres de temàtica clàssica destaquen Els amors de Paris i Helena (1788), Les sabines interposant-se entre romans i sabins (1799), Leònides a les Termòpiles (1814), Cupido i Psique (1817) o Mart desarmat per Venus i les Gràcies (1824). Un altre artista neoclàssic important va ser  Jean Auguste Dominique Ingres, conegut pel seu quadre Èdip respon a l’enigma de l’esfinx (1805).

 

Academicisme
Ja entrat en ple segle XIX l’academicisme recuperà la nuesa clàssica com a ideal de bellesa. Obres representatives seves són El naixement de Venus (1879), de William-Adolphe Bouguereau; o Friné davant l’areòpag (1861), de Jean-Léon Gérôme.

Aquí tens la conferència “Entre lo cómico y lo sublime: la pintura mitológica de Rubens en el Prado”, impartida per José Emilio Burucúa:

Articles del web relacionats:
– L’hora de les estacions
– Què és la bellesa?
– Els escandalosos nus grecs
– Exhibicionistes que alimenten el voyeurisme
– Friné, la bellesa feta dona
– Puritanisme a Roma?
– Belleses amb gràcia
– Homosexualitat i mitologia