Fa 500 anys un home va destapar les vergonyes de l’Església.  El 31 d’octubre del 1517, el monjo agustinià, d’origen alemany, Martí Luter (Eisleben,1483-1546) va clavar a la porta de la capella del castell de Wittenberg les seves famoses “95 tesis” contra el mercantilisme de la fe -el document fou conegut en llatí amb el nom de Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum. La data marca el naixement del protestantisme.

Luter era fill del somni cívic de l’humanisme renaixentista, que, alimentat pel llegat grecoromà, afavorí noves interpretacions del missatge cristià. Un dia s’assabentà que el Vaticà es dedicava a vendre indulgències, absolucions del pecat a canvi de doblers o béns. Amb el que recaptava la Santa Seu va poder sufragar obres com la construcció de la majestuosa basílica de Sant Pere de Roma.

El de Wittenberg no només atacà l’afany lucratiu de l’Església. La seva reforma religiosa anava més enllà i s’acabà articulant sobre tres pilars:

• Autonomia dels fidels davant del creador, sense la intervenció ni del clergat ni del mateix Papa (la relació entre l’home i Déu s’estrenyia a través de la pregària).
• La Bíblia com a única font de coneixement espiritual. Per fer-la arribar als seus compatriotes en llengua vernacla, Luter la traduí a l’alemany –aquesta traducció, completada el 1534, assentà les bases de l’estàndard alemany. Així, es renunciava al valor de la vida dels sants.
• Secularització del sacerdoci i el matrimoni entre el clergat.

Amb el protestantisme molts monestirs es reconvertiren en hospitals. Així les noves col·lectivitats varen assumir deures socials per contribuir al desenvolupament cívic de la societat. Allà, però, on les tesis de Luter varen tenir més incidència va ser en la percepció del treball: aquest ja no era vist com un càstig expiatori del pecat original, com recollia la doctrina catòlica, sinó un valor fonamental  per apropar-se a Déu a través de l’esforç, l’honradesa i l’estalvi.

Protestants per a tots els gustos
El papa Lleó X va denunciar Luter per heretgia i Carles V -l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic afí a Roma- el va condemnar a l’exili. Tanmateix, gràcies a la protecció del príncep Frederic de Saxònia, el monjo agustinià va burlar la condemna i el seu missatge es va propagar arreu d’Europa. Ho féu aprofitant-se del poder comunicatiu de la impremta –“un regal de Déu” en paraules seves. També aconseguí que artistes com Durer i Lucas Cranach es posassin al servei d’unes idees que acabaren provocant una nova divisió de l’Església, ja dividida des del segle XI pel Cisma d’Occident.

 

Els seguidors dels postulats de Luter foren coneguts com a “protestants”. El terme té l’origen en la protesta que varen fer els partidaris del monjo agustinià quan un decret pontifici els va prohibir escampar la nova doctrina a països on encara no havia arribat. A França el protestantisme adoptà el nom de calvinisme a partir del teòleg Joan Calví. A Anglaterra, en canvi, l’anglicisme no fou fruit d’una bel·ligerància dogmàtica, sinó que es tractà més aviat d’un afer polític. En denegar la Santa Seu el divorci d’Enric VIII de Caterina d’Aragó, al 1534 el monarca Tudor, amb el suport del Parlament, es va proclamar cap de l’Església d’Anglaterra.

 

La resposta de l’Església a tots aquests moviments reformadors fou la Contrareforma. Al 1534 es fundà la Companyia de Jesús. Des dels seus diferents centres d’ensenyança  –col·legis i universitats- els jesuïtes, vertaders soldats de Crist, inculcaren amb disciplina i rigidesa la glòria de Déu.

 

Al 1542 el papa Paule IV donà un nou impuls a la Inquisició, sobretot a Itàlia i a Espanya. Es tractava d’un tribunal eclesiàstic que des del segle XII s’encarregava de perseguir i castigar els heretges. Això suposaria l’inici de la fi del període d’obertura intel·lectual, tolerància i progrés que va significar el Renaixement. Els pensadors i intel·lectuals ja no s’atreviran a escriure amb tanta llibertat ni a experimentar en ciència o en tècnica. Vivien amb por de ser apressats o fins i tot condemnats a mort.

 

La Contrareforma també tingué efectes interns. Per reafirmar els seus dogmes tan qüestionats pel protestantisme, l’Església celebrà el concili de Trento (1545-1563). En aquest concili també s’aprovà la creació de nous ordes religiosos amb fins específics: els Caputxins, austers predicadors; els Teatins, dedicats a l’atenció de malalts i a la formació del clero; els Paulins, que estimulaven una vida de pietat i devoció; o els Salesians, entregats a l’educació amb Sant Francesc de Sales com a referent.

Aquí teniu un interessant reportatge de “La Vanguardia” sobre les conseqüències de la Reforma de Luter.