El déu Posidó està molt enfadat perquè està en perill la nineta dels seus ulls, la posidònia, la planta aquàtica que agafa el seu nom. Posidó (Neptú al món romà) era fill de Cronos i de Rea i, per tant, el germà gran de Zeus. Presidia la mar i els llacs i protegia els navegants.  També assumí el paper de sobirà dels terratrèmols amb l’epítet de “sacsejador de la terra”.

Posidó era representat amb barba i sostenint un trident, una llança de tres puntes emprada pels pescadors de tonyina. Recorria el mar enfilat dalt d’un carro arrossegat per uns cavalls aquàtics anomenats hipocamps (ἵππος, “cavall” + καμπή, “corba”, “sinuositat”) i envoltat de dofins i altres animals marins.

A la Magna Grècia, prop de Nàpols, Posidó comptà amb una ciutat, Poseidonia –Paestum en llatí. Fundada al segle VI aC pels grecs de Síbaris, va esdevenir una “petita Atenes” en sòl italià. Al segle V aC, a la mateixa època que es construïa el Partenó, s’hi erigí el monument més gran i famós de la ciutat, el temple de Posidó, avui el temple dòric més ben conservat del món.

Dos dels fills més famosos de Posidó foren  el cavall alat Pegàs i Polifem, a qui Ulisses deixà cec. En venjança, el déu li féu la vida impossible a la mar en la tornada de l’heroi a Ítaca. Li provocà tempestes i naufragis.

 

El dofí, un gran criat
A pesar dels seus nombrosos amors, Posidó estava casat amb la nereida Amfitrite. Li costà molt conquerir el seu cor. En un principi, la nimfa li digué que no. Aleshores, el déu marí va enviar un dels seus criats, un dofí, perquè la convencés dels seus encants. El dofí s’esforçà tant en la causa que finalment Amfitrite acceptà casar-se amb Posidó. Com a premi per l’ajuda, el déu va col·locar la imatge del dofí entre les estrelles. És la constel·lació Delphinus.

El cargol marí de Tritó

Amb Amfitrite Posidó tingué Tritó. Al principi era una personificació de la remor de les onades, que provocava bufant una closca de caragol de mar. Els antics imaginaven Tritó com un home barbat, de pell blava, amb una cua de peix a partir de la cintura.

En portuguès el cargol marí que sempre sosté a la mà Tritó és búzio. És una paraula emparentada amb el verb κλάζειν (“ressonar”), que ens donà clàxon. En la nostra llengua búzio seria l’arrel del mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).

A part de Tritó, Posidó i Amfitrite també tingueren una filla, Rodes, que el Sol (Hèlios) va prendre com a muller. Segons algunes tradicions, l’illa homònima del mar Egeu, al sud de Turquia, agafa el nom d’ella.

El cigne de Cicne
Amb Càlice, Posidó tingué un altre fill, Cicne (Κύκνος), que destacà per ser un gran aliat dels troians en la guerra de Troia. Va anar ràpidament a ajudar-los quan varen desembarcar els grecs. Va impedir l’avenç de les forces aquees durant molt de temps, fins que va trobar-se amb Aquil·les.  

L’estany de Neptú (Jardí de Versalles)

Com que Cicne era invulnerable, l’heroi grec no el podia matar: va haver de donar-li cops al rostre amb el pom de l’espasa i fer-lo retrocedir amb l’escut. Aleshores Cicne, tirant enrere, va ensopegar amb una pedra i va caure. Aquil·les aprofità l’ocasió per ofegar-lo sota el seu pes, però Cicne, per gràcia del seu pare, es va transformar en cigne (en la mitologia grega hi ha, tanmateix, altres personatges que es transformen en aquest animal).

Proteu
L’encarregat de guardar les foques i altres animals marins de Posidó era Proteu (< πρῶτος, “primer”). Vivia a l’illa de Faros, a la desembocadura del riu Nil. Tenia el poder de canviar de forma, ja fos un animal o un element. Generalment utilitzava aquest poder quan no volia contestar les preguntes que li feien com a déu profètic que també era. En record seu, tenim l’adjectiu proteïforme per al·ludir a un individu que canvia de forma contínuament.

Proteu

Nereu
Proteu era conegut el “Vell de Mar”, igual que Nereu, un déu marí anterior a Posidó. Fill de Pontos (“mar”) i Gea (“terra”), pertanyia a les primeres forces elementals del món. Com Proteu, també té la capacitat de metamorfosejar-se en tot tipus d’animals o elements.

Nereu

Dòrida, filla del tità Oceà, Nereu tingué les nereides (-ida és un sufix patronímic). Entre elles hi havia Tetis (esposa de Peleu), Amfitrite (esposa de Posidó), Calipso i Galatea. Posidó acabà absorbint les atribucions de totes aquestes divinitats marines.

Entrades del web relacionades:
– El seductor cant de sirenes
– La xusma, a galeres!
– Un mar d’etimologies
– Grecs a la Mediterrània
– Mediterrani, un mar de llengües
– Realment Ulisses tenia una síndrome?
– Eren troglodites, els grecs?