Els aborígens romans descendien dels habitants del Laci, els quals alhora descendien d’antics invasors indoeuropeus procedents del nord. A mesura que anaren ocupant territoris, s’anaren mesclant amb altres ètnies. Al segle I dC, amb Trajà (98 – 117), l’Imperi romà va arribar a la seva màxima extensió amb l’annexió de Dàcia (regió ocupada actualment per Romania, Moldàvia i petites parts dels de Bulgària, Sèrbia, Hongria i Ucraïna), el regne dels nabateus (la península del Sinaí i l’actual Jordània, amb Petra com a capital), Armènia (ubicat al Caucas meridional) i Mesopotàmia.

 

Convertit l’Imperi Romà en un gresol de cultures, a finals del segle II dC Luci Septimi Sever (193-211) es convertí en el primer emperador d’origen nord-africà. Fundador de la dinastia dels Sever, havia nascut a Leptis Magna (les seves ruïnes, prop de Trípoli, a Líbia, és un dels jaciments romans més espectaculars que avui es conserven). La família seva materna eren ciutadans romans que havien emigrat d’Itàlia i, per part de pare, eren libis-púnics. Així doncs, l’emperador, igual que la seva dona siriana Julia Domna, devia tenir un color de pell bastant similar al dels actuals libis. Segons alguns historiadors parlava el llatí amb un marcat accent púnic. 

Tanmateix, l’aspecte racial de Luci Septimi Sever no era cap problema, ja que Roma era una societat molt oberta tant ètnicament com religiosament. Així ho afirma al portal Verne Jordi Cortadella, professor d’Història Antiga a la Universitat Autònoma de Barcelona. Al seu parer, allò important era “adorar l’emperador, que és l’equivalent a jurar la Constitució”.

 

Luci Septimi Sever va ser substituït al tron pel seu fill Caracal·la (211 – 217). El 212 el nou sobirà va concedir la ciutadania romana a tots els habitants lliures de l’Imperi, des d’Hispània fins al Pròxim Orient. Tanmateix, el seu famós edicte no va fer res per revertir la consideració jurídica dels esclaus, a qui se’ls continuava aplicant el ius ad rem o “dret sobre les coses”. El mateix passava amb les dones, considerades, segons la mentalitat misògina de l’època, menors d’edat.

 

La mesura de Caracal·la tan sols responia a una qüestió econòmica. Per mantenir un imperi tan extens calia més contribuents, i això volia dir més ciutadans. Així, la ciutadania va deixar de ser exclusiva d’una elit de Roma, que l’obtenia principalment per naixement dins el si d’un matrimoni legal.

 

Així doncs, tenint un imperi tan extens amb tanta diversitat d’ètnies, hem de suposar que també hi havia legionaris negres, malgrat que no apareguin a cap pel·lícula de temàtica peplum. De fet, als romans no els preocupava el color de la pell. Així ho assegura  Mary Beard, premi Princesa d’Astúries. En el seu llibre SPQR la mediàtica historiadora explica que, amb l’expansió de l’imperi, es redefiní la paraula “llatí” fins al punt que “deixà de ser una identitat ètnica per referir-se a un estatus polític sense relació amb la raça i la geografia”.

Aquí teniu un polèmic article que parla dels trets “aris” dels romans.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. Assegura que “els romans varen crear el món globalitzat”.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que aprofundeix més en el tema.

I aquest és el vídeo de la polèmica. És un vídeo per a nins de la BBC. Hi apareix un legionari romà “negre” donant ordres al seus soldats a la Britània del segle II dC.

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Articles del web relacionats:
– El feixisme i l’antiga Roma
– Racisme, l’origen d’un estigma
– L’origen nazi de la torxa olímpica
– Esparta, el mirall del nazisme
– El polèmic origen romà de la salutació feixista
– Escultures blanques? La història d’una gran mentida
– Grecs, rossos i amb ulls blaus?