Tanmateix, Zeus no estava fet per al matrimoni. Hera estava ben assabentada de les seves infidelitats. Al cant XIV de la Ilíada, però, hi ha un fragment on la deessa olímpica utilitza els seus encants per tornar-lo a seduir. Ho fa amb la intenció de mantenir apartat el pare dels déus de la guerra de Troia en un moment en què Posidó es posiciona a favor dels grecs. Així, Hera, ben vestida i untada amb oli d’ambrosia, es presenta al mont Ida. Zeus, quan la veu, torna a sentir el desig de la primera vegada. Li demana que es quedi amb ell a l’ida i davant seu repassa, de manera descarada, totes les dones que ha desitjat. Aquest és el fragment (313-328) en traducció de Pau Sabaté:
“Hera, allà pots anar-hi més tard; ara queda’t i vine,
i gaudim tots dos de l’amor colgats ben a prop l’un de l’altre,
que mai abans el desig d’una dona o d’una deessa
no m’ha domat el cor vessant-se’m pel pit tant com ara,
ni tan sols quan em va venir el desig de la dona d’Ixíon
que va parir Pirítous, que en seny amb els déus s’igualava;
ni de Dànae de bells turmells, la filla d’Acrisi,
que va parir Perseu, que destacava entre els homes;
ni de la filla de Fènix, que lluny n’arriba la glòria,
que va parir-me Minos i el qui val per un déu, Radamantis;
ni tampoc de Sèmele, ni tampoc d’Alcmena, allà a Tebes,
que va tenir Hèracles, un fill de freixures valentes,
i Sèmele va tenir Dionís, dels mortals alegria;
ni de Demèter, la sobirana de trenes boniques;
ni de Leto plena de glòria, ni tampoc de tu, que m’ets dona,
tant com ara et desitjo i el dolç deler se m’emporta”.
A l’hora de jeure junts, per evitar que la resta dels déus els veiessin, Zeus escampa un nigul d’or al voltant de l’Ida. En consumar el desig carn, Hera, amb l’ajuda del déu Son, aconsegueix que el seu marit quedi dormit, de manera que el seu germà Posidó té via lliure per ajudar els grecs en la guerra de Troia.
Metamorfosis
Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.
Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.
L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.
Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).
Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).
D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.
Juno triomfant Zeus (Jean Baptiste)
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.
L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.
Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.
El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.
Iuppiter Tonans (Museo del Prado)
En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.
Zeus, igual que Hèlios (el “Sol”), fou considerat com l’ull del món. Així és presentat en diferents textos: “Ho veia tot i tot ho comprenia” (Treballs i dies, d’Hesíode) o “Zeus és qui veu la fi de totes les coses” (Elegia a les muses, Soló).
Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de jove. Curiosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.
Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra dedicat a la figura de Zeus. Està centrat en el seu principal atribut, el llamp.
Aquest vídeoclip és molt il·lustratiu sobre qui era Zeus:
Articles del web relacionats:
– L’univers simbòlic dels mites
– Qui gaudeix més del sexe?
– Titànic, la maledicció d’un nom
– Helena, l’adúltera més famosa
– Muses inspiradores
– Feministes amb complex de Diana
– Bellesa apol·línia
– Atena o el maldecap de la saviesa
– Compte amb els amfitrions!
– Dionís, el déu de les orgies
– Dies divins
– La rara anatomia dels centaures
– El rapte d’Europa
– Meduses que petrifiquen
– Homosexualitat i mitologia
– Mart, el déu de les arts marcials
– La guerra de sexes
No Comments