Segons relata l’historiador Tit Livi a Ab Urbe Condita (llibre I, 57-60), Lucrècia va viure a finals del segle VI aC. Era la dona d’un prohom de la noblesa romana, Tarquini Col·latí, cosí de Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb. Un dia ambdós es trobaven fora de Roma, en campanya militar. Durant el transcurs d’una avorrida vetlada, mentre bevien amb altres companys, es posaren a discutir sobre les bondats de les seves respectives dones. Tarquini Col·latí digué que la seva era la més virtuosa de totes. Era tanta la seva seguretat que reptà els altres a comprovar-ho en persona. Aquestes foren les paraules que proferí, en traducció de Bàrbara Matas (Edicions La Magrana):

 

“Si tenim les forces de la joventut, ¿per què no pugem als cavalls i anem a veure en persona com és el capteniment de les nostres dones? Que cadascú tingui com a prova el que els nostres ulls hagin presenciat davant l’arribada inesperada del marit”.

Tarquini Col·latí no anava errat. Mentre la resta de dones havien estat enxampades gaudint de banquets amb altra gent, Lucrècia, en canvi, es trobava treballant la llana en companyia de les seves esclaves. Sext Tarquini estava envejós per la sort del seu cosí i avergonyit per la conducta poc casta de la seva dona. Aleshores planejà seduir Lucrècia a tota costa. Es volia prendre al peu de la lletra l’etimologia del seu nom, derivat de lucrum (“guany”, “profit”).

 

Al cap d’uns dies, una nit aquell desvergonyit es presentà per sorpresa a la casa de Lucrècia. Aquesta el convidà a sopar. En acabar, el conduí a l’habitació dels hostes. En assegurar-se que tothom dormia, amb l’espasa desembeinada, Sext Tarquini s’acostà a la seva amfitriona, que dormia. Li posà la mà esquerra sobre el pit i li etzibà:

 

“No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res”.

 

Veient que oferia resistència, l’assetjador va atemorir la seva víctima amb la següent advertència: “Va dir que, quan fos morta, posaria al seu costat un esclau nu degollat, a fi que es digués que havia estat morta per un adulteri vergonyós”.

 

Amb aquesta amenaça, Sext Tarquini va poder violar Lucrècia. Després marxà, deixant, en castellà, l’expressió “tarquinada” en al·lusió a la violència sexual comesa contra una dona. Ella de seguida va enviar a cercar el seu pare i el seu marit.  Entre sanglots, els va explicar com el fill del rei havia profanat el seu cos. “Però, la meva ànima és innocent; la mort me’n serà testimoni”, insistí.

 

Els parents de Lucrècia la dissuadiren de treure’s la vida: “Li diuen que és la ment la que comet les faltes, no el cos i que no hi ha culpa on no hi ha intenció”. Ella, però, assegurà que no podia viure amb el càstig d’haver estat deshonrada. A continuació, fidel a les seves paraules, se suïcidà clavant-se un ganivet al cor. Cal tenir en compte que la consciència estoica romana d’aleshores no condemnava el suïcidi; al contrari, el justificava si la finalitat cercada era bona. I aquest va ser el cas de Lucrècia.

 

Presenciant l’escena hi havia Brutus, un amic del marit de la família, que jurà venjar aquell oprobi:

“Juro per aquesta sang castíssima abans de l’ofensa reial, i us poso per testimonis a vosaltres, déus, que jo anorrearé Luci Tarquini el Superb, juntament amb l’esposa i tota l’estirp dels seus fills, a ferro i foc i amb totes les forces que pugui, i que no permetré ser rei de Roma ni a aquells ni a cap altre”.

Lucrecia, de Rembrandt, 1664

El 510 aC Brutus liderà una revolta popular que aconseguí fer fora la monarquia. Tarquini el Superb i la seva família es veren obligats a fugir primer a Tusculum i després a Cumas, on el rei etrusc els donà asil. Aquesta va ser la fi de gairebé dos segles i mig de monarquia i el principi d’una nova etapa, la República, que es posà en marxa el 509 aC.

Dos mil anys després d’aquest episodi mític de la història de Roma, encara hi ha dones com Lucrècia que continuen essent víctimes de la impunitat del sistema patriarcal. Avui l’antic crit de protesta #Egoquoque s’ha convertit en  #MeToo.

Deessa Pudicitia
A Roma, mentre que la virtut era una qüestió masculina (d’aquí que el terme derivi de vir, “mascle”), les dones com Lucrècia s’havien de cenyir a la pudicitia, el “pudor”. Aquesta qualitat comptà amb una divinitat pròpia, Pudicitia, equivalent a Aidos al món grec. Era una deessa que anava vestida fins als peus i portava el cap tapat amb un vel. La pudicitia implicava ser una dona sòbria i lleial amb el marit. La pèrdua d’aquesta qualitat era considerada tot un deshonor.

Deessa Pudicitia

A diferència dels déus, que sempre lluïen l’esplendor dels seus cossos, les deesses romanes solien anar vestides amb cert pudor. Venus era l’única que apareix representada nua o seminua. En moltes estàtues és representada fent un gest de cobrir-se els genitals i els pits amb les mans o amb algun vel. A aquestes estàtues se les coneix com a Venus púdiques –Botticelli s’inspirà en elles per al seu famós quadre del Naixement de Venus.

Venus púdica 

Aquí teniu una sèrie d’articles d’un dossier especial del diari Ara amb motiu del Dia Mundial de la Dona (8 de març):

• L’hora de les dones
• Els drets de les dones al món
• El feminisme com a revolució del pensament
• Entrevista a Iria Marañón, autora del llibre ‘Educar en el feminismo’ i del blog feminista ‘Comecuentos Makers’

Aquí teniu unes paraules sobre la violència de gènere del poeta romà Tibul (segle I aC). Provenen de la seva obra (Elegies, 1, 10, versos 59-66, trad. de Carles Magrinyà i Joan Mínguez):

“Ah, de pedra o de ferro és aquell que pega a la seva amiga; aquest precipita els déus daltabaix del cel. Basti d’esquinçar i arrencar del seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la cabellera; basti d’haver-li fet escampar llàgrimes […] Aquell que té les mans cruels, que porti escut i garrot, i que s’allunyi de la dolça Venus.”

Us deix amb Núria Espert interpretant Lucrècia en l’obra “La violació de Lucrècia”, de Shakespeare:

Aquí teniu informació sobre l’obra Lucrècia escrita al segle XVIII pel menorquí Joan Ramis.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

Articles del web relacionats:
– Tots som Lucrècia
– Feministes “femmes fatales”
– Realment la dona va néixer d’una costella?
– Les noves amazones
– La mort silenciada
– Lilith, la primera dona rebel
– Roma segons Ròmul?
– Tragèdies femenines
– La República és cosa de tots
– Sobre dones i homes
– Cridar els quirits
– Tàcita Muta, les dones han de callar