A l’antiga Roma la censura pròpiament dita servia per a “purificar” la ciutadania per cinc anys o per un lustre. La censura (< censere, “avaluar”) era la magistratura més prestigiosa i selecta de la República. Al càrrec hi solien optar els que en anys anteriors havien exercit la màxima responsabilitat política, la de cònsol. És per això que constituïa el colofó per a una exitosa carrera política.

 

A diferència de la resta de magistrats republicans, elegits anualment, els censors eren votats cada cinc anys. Eren dos i tenien 18 mesos per dur a terme la seva funció (la resta del temps fins a la nova elecció no hi havia censors). En un primer moment aquesta funció consistia en l’elaboració del cens ciutadà, que establia la divisió de les classes socials segons la seva riquesa.

 

Al cap d’any i mig, en tenir elaborat el cens, els censors celebraven una cerimònia anomenada lustrum. Aquesta, tal com indica la seva etimologia –lustrare, “donar brillantor”, “purificar”- consistia en la purificació del poble romà a través d’una suouetaurilia, el sacrifici públic d’un porc (sus), un anyell (ouis) i un brau (taurus). Així, el poble romà quedava purificat per cinc anys. D’aquí que lustrum donàs lloc al nostre lustre com a període de cinc anys.

 

Amb l’ajuda de funcionaris, els censors rebien les declaracions de béns que permetien acreditar la posició econòmica de l’interessat. Per adscriure’s a una classe social (n’hi havia cinc) no bastava demostrar un determinat nivell de riquesa. També era necessari exhibir un comportament moral irreprotxable, propi d’un ciutadà romà. Fou així com els censors es convertiren en la policia moral de l’antiga Roma.

 

Arran d’aquest paper d’inquisidors, la paraula censura adquirí l’actual significat d’examen d’una conducta. Sempre es feia d’acord amb el mos (“costum”, “tradició”), d’on tenim la paraula moral. Era el que els grecs anomenaren ἔθος, que ens ha donat la paraula ètica.

En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.

 

La cura dels costums o regimen morum abraçava qualsevol tipus d’infracció moral. L’historiador Dionisi d’Halicarnàs (segle I aC) ens en fa el llistat:

 

 

Un dels àmbits d’actuació dels censors també va ser la moral sexual, on arribaren a demostrar un puritanisme exacerbat. Per exemple, l’any 183 aC Cató el Censor féu expulsar del Senat Manili perquè es comentà que la seva filla l’havia vist besant la seva dona a plena llum del dia. Aquest censor, famós per haver exercit el càrrec amb mà de ferro, comentava que ell només besava la seva dona en cas de tempesta.

 

Cató també veié amb mals ulls les noves tendències que provenien de Grècia. Representaven una contaminació de les essències romanes. En les seves Màximes, explica al seu fill Marc el següent: “[els grecs] són un poble rebel i sense valor. Agafa això com una profecia: quan els grecs ens cedeixin les seves obres el nostre món es corromprà…”

 

Els censors perseguien igualment el luxe, considerat una forma de corrupció. No debades, l’aristocràcia romana havia de donar exemple d’austeritat i entrega al servei públic. L’any 275 aC el senador Corneli Rufí va ser expulsat del Senat per adquirir uns vasos de plata que pesaven deu lliures, més de tres quilos. Qui també eren castigats eren els que no complien amb els seus deures militars.

 

El censors no anaven de bromes el dia de l’elaboració del cens en el Camp de Mart. Fins i tot sancionaren un home que féu un badall durant la seva declaració i un altre per fer un acudit, trencant així la solemnitat de l’acte.

Us deix amb la darrera escena de la gran pel·licula “Cinema Paradisso” (1988). El protagonista, Salvatore, torna al seu poble italià per assistir a l’enterrament del seu vell amic Alfredo, que li va ensenyar la vida a través de la màgia del cinema. Aleshores es topa amb un regal, les escenes de contingut sexual censurades de les grans pel·lícules de la seva infància:

Aquí teniu la sèrie documental “Imágenes prohibidas”, de TVE. És una història de la censura en el cine a Espanya. Consta de 14 capítols i és dirigida per Vicente Romero.