Crucifixió de Sant Pere (Caravaggio, 1601)

Malgrat que el 330 Constantí traslladà la capital de l’imperi a Constantinoble, Roma confirmaria el seu paper de Santa Seu amb el concili de Sàrdica del 342/343. Allà es concedí al bisbe romà el títol de primus inter pares (“primer entre els seus iguals”). Tanmateix, la seva primacia eclesiàstica no es consolidaria definitivament fins al segle VIII.

El 754 el pontífex Esteve II s’alià amb el rei dels francs Pipí el Breu. Amb aquesta maniobra s’assegurava comptar amb un estat propi, els Estats Pontificis, a la zona central de la península itàlica. Per dotar d’una base jurídica aquests dominis –que s’enfortirien amb el fill de Pipí, Carlemany-, a finals del mateix segle VIII l’Església s’inventà un document, la donació de Constantí.

Segons la tradició, Constantí hauria fet aquesta donació al bisbe Silvestre I (314-335) després d’haver-lo curat de la lepra. Al segle XV, durant el Renaixement, l’humanista italià Lorenzo Valla demostraria la falsedat del document després d’una àrdua tasca detectivesca. L’Església, però, no admetria l’escàndol fins a finals del segle XIX.

Roma locuta, causa finita
Com a seu de la cristiandat que és, el que diu el Vaticà va a missa. Així ho reflecteix la famosa frase llatina atribuïda a Sant Agustí d’Hipona (segle IV dC): Roma locuta, causa finita (“Un cop ha parlat Roma, la polèmica s’ha acabat”). Amb ella volia fer callar els pelagians, que no defensaven la mateixa doctrina que ell, que comptava amb el vistiplau de Roma. Agustí creia que l’ésser humà, incapaç d’escollir el bé per si mateix, necessitava de la gràcia divina. Els pelagians, en canvi, creien que l’ésser humà tenia prou capacitat per si sol per evitar el mal i fer el bé.

Una altra cita religiosa relacionada amb Roma és Cum Romae fueritis, Romano vivite more (“Quan a Roma vsa, viu segons el costum romà”). En castellà l’expressió és “Donde fueres, haz lo que vieres”, i en català “Allà on vas, fes com veuràs” o “Cada terra fa sa guerra”.

El llatinisme va ser pronunciat al segle IV dC per Ambrosi de Milà, considerat un altre dels pares de l’Església. Ambrosi, però, no pretenia donar consells sobre com havien de comportar-se els ciutadans a l’hora de viatjar a Roma. Originalment la utilitzà per adoctrinar els fidels i indicar-los quina era la manera de seguir els postulats de l’Església romana per damunt de l’arrianisme, doctrina sorgida en aquella mateixa època i que negava la divinitat de Crist. Tanmateix, avui el succedani romànic de Cum Romae fueritis, Romano vivite, lluny de la seva finalitat religiosa, anima a adaptar-se als hàbits del país o l’entorn on ens trobam.

Guàrdia Suïssa
Al segle VIII el Vaticà comptà amb un estat propi, els Estats Pontificis. El seu artífex va ser Pipí, el rei dels francs. Al segle XVI aquests Estats foren ampliats per Juli II (1503-1513), conegut com el “papa guerrer” pel seu geni militar. Per poder-se defensar millor, al 1506 el summe pontífex va crear el seu propi exèrcit amb 150 soldats procedents de Suïssa, considerats els millors mercenaris de l’època.

Guàrdia suïssa

Aquests mercenaris es caracteritzen pels colors llampants dels seus uniformes. La seva autoria és atribuïda falsament a Miquel Àngel. La veritat històrica, però, és una altra. Les seves franges grogues i blaves són els colors de la família Della Rovere, la família del papa Juli II. Després, el seu successor, Lleó X (1513-1521), hi introduiria el color vermell, propi de la seva dinastia, la dels Medici.

Ciutat del Vaticà
Els Estats Pontificis varen desaparèixer a mitjan segle XIX amb l’esclat del nacionalisme italià. Aquell moviment, amb un fort component laic i revolucionari, va accelerar la unificació d’Itàlia. El 1870 es produïa l’entrada del rei Víctor Manuel II de Savoia a l’últim bastió papal, Roma. Aleshores Pius IX va decidir abandonar la seva residència del Quirinal per tancar-se rere els murs del Vaticà. Les noves autoritats italianes varen declarar extingits els antics territoris pontificis. Amb tot, mai no arribaren a entrar als palaus vaticans i varen mantenir el tractament de sobirà -i la guàrdia personal- del Papa.

Pius IX i els seus successors, “empresonats” al Vaticà, es resistiren a acceptar la nova realitat política italiana i la pèrdua de les seves possessions. La coneguda com a qüestió romana es va resoldre l’11 de febrer de 1929. El primer ministre italià, Benito Mussolini, en representació del rei Víctor Manuel III, i el cardenal Pietro Gasparri, en nom del papa Pius XII, signaren els pactes de Laterà. Amb aquell document es creava el minúscul Estat de la Ciutat del Vaticà (SCV), al voltant de la basílica de Sant Pere. Als ulls del món, la Santa Seu s’assegurava així la seva independència espiritual respecte al govern italià.

Avui la Ciutat del Vaticà és l’estat més petit del món, amb 44 hectàrees. Hi resideixen 800 persones, 450 de les quals tenen la ciutadania. Comptà amb dues llengües oficials: el llatí i l’italià.

Aquí teniu un reportatge interessant del diari Ara sobre els 90 anys del singular microestat Vaticà.

Amb motiu de la proclamació del papa Francesc, aquí teniu la meva intervenció al programa “Balears fa ciència” d’IB3 Ràdio (16/03/2013) per parlar sobre etimologies vaticanes:

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el Vaticà.

Articles del web relacionats:
– Fumata blanca, la història del consens papal
– Orígens dels títols i les insígnies papals
– Per què som cristians?
– L’esplendorosa Roma del Cinquecento
– El nepotisme i els Papes
– Quo vadis?