Article publicat a l’Ara Balears (30/03/2018)

Una de les característiques de la cultura moderna és la soledat. L’home primitiu no la coneixia. La gent cercava refugi en l’escalfor de la família, la tribu. Es tenia consciència que tots naixem en la precarietat d’un part, fràgils i malaltissos. Es necessitava l’aixopluc de la comunitat per sobreviure. Avui, però, en la “generació del jo”, impera l’hiperindividualisme. Naixem sols, vivim sols i morim sols. Bé ho saben a Suècia.

 

El 2015 s’estrenà La teoria sueca de l’amor, del cineasta Italo-suec Erik Gandini. El film parla sobre la plaga de la solitud en el país escandinau, que molts consideren perfecte, un dels grans models de la societat del benestar. Tot començà als anys setanta arran d’un projecte polític. Els socialistes d’Olof Palme es marcaren com a objectiu l’autonomia del l’individu fora de l’asfixiant estructura familiar tradicional. Propugnaren que totes les relacions humanes autèntiques s’han de basar en la independència fonamental entre les persones. Havia arribat el moment d’alliberar les dones dels homes, els ancians dels seus fills, i els adolescents dels seus pares. Aquest revolucionari ideari quedà plasmat en el manifest La família del futur.

 

Després de quaranta anys i de la invasió neoliberal de la cultura de l’individualisme, tanta autonomia ha portat un entotsolament de conseqüències dramàtiques. Avui, a Suècia, la meitat de la població ja viu sola. És el percentatge més alt del món. Cada ciutat del país té un departament especialitzat a entrar en pisos de gent que ha mort sola. Poden trobar un cadàver amb més de dos anys en estat de descomposició sense que cap veïnat se n’hagi temut. Els funcionaris investiguen qui és el mort solitari, quins parents té i qui hauria de rebre’n l’herència. Molts d’aquests difunts fan servir l’autogir, un sistema informàtic que paga les factures automàticament. Si tens doblers al banc, ni la companyia d’aigua, ni l’amo del pis de lloguer no donaran cap alerta. Així, mors sol, però continues pagant factures.

 

Els suecs creuen que la felicitat consisteix a no necessitar ningú. Allà és l’Estat qui sosté la societat i no a la inversa, com passa a casa nostra. Així, perquè la gent es pugui autorealitzar professionalment, l’Estat, a través d’escoletes i tot tipus d’ajudes, substitueix la família i els amics com a xarxa de protecció. I, enmig d’aquest panorama d’autosuficiència absoluta, no atura de créixer el nombre de mares solteres que recorren a la inseminació artificial. Volen fills, però no parella.

Els experts insisteixen que la soledat pot perjudicar seriosament la salut: altera el son i el sistema immunològic i augmenta el risc d’estrès i d’infart. A més -diuen-, sentir-se tot sol és com fumar quinze cigarros al dia. Curiosament, Suècia, com la resta de països escandinaus amb un altíssim nivell socioeconòmic, és on es registra un dels índexs més elevats de suïcidis.

 

En tot cas, cal diferenciar la soledat volguda -necessària i terapèutica per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i per conviure en societat- de la imposada, de la que ens arriba en contra de la nostra voluntat. Tampoc no és el mateix soledat que individualisme. De fet, no totes les soledats són individualistes, ni tots els individualismes són solitaris. A Suècia, però, la soledat és el drama de la vellesa. I l’epidèmia ja és global. “La soledat es muy hermosa… cuando se tiene alguien a quien decírselo”, escrigué Bécquer.

 

Tanmateix, no som davant d’un canvi moral. Són els efectes del capitalisme ferotge, que ha volgut identificar modernitat amb desinterès familiar. Paradoxalment, tot plegat passa en temps de la hiperconnexió que proporcionen Internet i les xarxes socials. Avui la sociabilització de l’homo tecno-mercator es fa prescindint del contacte físic, d’una abraçada amb un “Hola”, un “Com estàs?” o un “Què fas?”. “Empantallats”, vivim abocats a la deshumanització.

Al Regne Unit l’entotsolament de la gent gran ja és un assumpte d’Estat. L’executiu de Theresa May acaba de crear el Ministeri de la Solitud -res a veure amb el Ministeri de la Felicitat de Butan, un estat independent situat prop de l’Himàlaia. Amb tot, la idea no respon a raons humanitaris, sinó econòmiques. L’exèrcit de persones aïllades en la desgràcia de la incomunicació (nou milions) costa a les arques públiques una suma inadmissible en sanitat i serveis socials. Per a molts governs occidentals, aquest problema pressupostari se soluciona endarrerint l’edat de jubilació.

 

La medicina ens ha allargat la vida, però, en alguns casos, no necessàriament ens l’ha millorada. El progrés social, la llibertat de viure tot sol i no de no haver de donar comptes a ningú, ja ha encès totes les alarmes. Hem convertit la solitud en desolació. “Ningú és una illa”. El magnífic aforisme de John Donne ha saltat pels aires. Ara el repte és conciliar autonomia amb solidaritat. Rilke ens pot esperonar: “L’amor consisteix en això, que dues soledats es protegeixin, s’acaronin i s’acullin una a l’altra”.

Molt interessant aquest capítol del programa “This is art” de TV3 dedicat a la solitud.

– Esclaus de l’horror vacui
– Benvinguts a l’era Narcís!