A partir del segle XVII, durant el Barroc, els monarques absoluts s’emmirallaren en l’antiguitat per glòria pròpia. Així es feren retratar com a líders protegits pels déus. L’exemple més clar és França, bressol de l’absolutisme. Rubens, el genial pintor flamenc, va posar el seu talent al servei de la regent Maria de Mèdici en monumentals i complicades al·legories.

Així, en la composició titulada L’educació de Maria de Mèdici veim una joveneta que, atenta, rep les ensenyances d’Apol·lo d’Atena. Des del cel descendeix Hermes, que li entrega el seu caduceu, símbol de pau. També hi apareixen les Gràcies, associades amb la regent amb les tres virtuts que representen: pulcritud, amor i castedat.

L’educació de Maria de Mèdici (Rubens)

Tal volta Rubens va ser el pintor que, amb més imaginació i exuberància, emprà les imatges paganes per adular els monarques de l’època. Segurament pretenia aconseguir el suport que necessitava en les seves missions com a diplomàtic ocasional entre França, Anglaterra, els Països Baixos i Espanya. És freqüent veure retrats eqüestres on una Victòria, amb una fulla de palma a la mà, corona el triomfant monarca.

Rubens, que visqué la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), també utilitzà Mart, la guerra, i Minerva, la pau, per pintar al·legories que expressaven el seu estat d’ànim en el compliment de les missions que portava entre mans. Entre 1626 i el 1630 no parà de viatjar entre Madrid i Londres per negociar una treva, finalment exitosa, entre les dues potències. Per a l’ocasió pintà Pau i Guerra (1630), que regalà a Carles I. En aquesta obra es pot veure Minerva expulsant Mart perquè no importuni la Pau, despullada i ben nodrida. Aquesta gaudeix de la prosperitat i els fruits de la terra que sosté Pan en una cornucòpia plena a vessar.

Pau i Guerra (Rubens)

La Guerra dels Trenta Anys va suposar l’inici del declivi de l’hegemonia espanyola. Aleshores Velázquez, sempre tan irònic en el seu tracte amb els déus, va pintar Mart (1640), assegut al cantó d’un llit, amb un gran mostatxo, cansat i trist, com un vell soldat espanyol.

Mart (Velázquez)

L’estany de Latona de Versalles
Mentrestant, França s’erigia en la nova potència. Els artistes de la cort no dubtaren a presentar Lluís XIV, el Rei Sol, com el mateix Apol·lo que condueix amb mà ferma el carro daurat que, sortint de Versalles, il·lumina el país gal. 

  Lluís XIV vestit d’Apol·lo

Lluís XIV estava tan obsessionat a identificar-se amb Apol·lo que féu construir una Font al jardí de Versalles que recordàs la infància del seu ídol. És el famós estany de Latona. Al·ludia a un episodi que visqué la mare d’Apol·lo després de donar a llum les seves dues criatures. És narrat per Ovidi al llibre VI de les seves Metamorfosis.

Hera no podia consentir que el seu marit hagués tornat a ser pare. Ja havia fet la vida impossible a Leto estant embarassada. I després del part la continuà molestant. L’amant de Zeus aviat marxà de Delos i arribà amb els seus fills a Lícia, al sud de Turquia. Allà uns pagesos li impediren beure aigua d’un llac. Instigats per Hera, varen remoure l’aigua i la varen enterbolir amb el fang. Leto, furiosa, els condemnà que visquessin sempre en aquell llac, de manera que els convertí en granotes.

Quadre “Leto convertint els camperols de Lícia en granotes” de Johann Georg Platzer

En temps de Lluís XIV aquesta història de venjança de Leto i els seus fills tenia un missatge clar. Era una advertència directa, però culta i refinada, a qualsevol que s’atrevís a criticar o menystenir la duquessa Montespan, la nova parella del monarca amb qui tengué set fills.

La influència de l’arqueologia
A la primera meitat del segle XVIII el descobriment de les ciutats romanes d’Herculà i Pompeia féu reviure l’interès per la cultura clàssica. El 1764 l’historiador alemany Winckelmann va escriure l’influent obra Història de l’art a l’antiguitat. Hi defensava la imitació dels antics com a únic camí per arribar a ser gran. A partir d’aleshores a pareix la figura l’intel·lectual que recrea en la seva imaginació el món viu de les ciutats desenterrades i plora la pèrdua irreparable del món físic.

Descobriment de Pompeia

En aquesta època també destaquen artistes neoclàssics com David, Ingres o Canova que recorren a la història i la tragèdia grecoromana per exaltar l’heroisme personal, el sacrifici de la pròpia vida al servei dels grans ideals. El 1784 David pinta El jurament dels Horacis, i el 1787 La mort de Sòcrates.

Napoleó com a Mart pacificador (Canova)

Quan Napoleó es convertí en el nou emperador europeu els artistes també es posaren sota les seves ordres. Així el representaren com el gran dipositari de les essències del món antic. El 1809 Canova el retratà com a Mart pacificador, portant a la seva mà una Victòria alada. El líder cors era vist com el déu de la guerra, imposant, amb la guerra, la pau al món.

Articles del web relacionats:
– Els escandalosos nus grecs
– Mitologia i el triomf de l’erotisme
– Homosexualitat i mitologia
– L’univers simbòlic dels mites
– El polèmic origen romà de la salutació feixista