Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí).

En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

En anglès, cal diferenciar entre memory i memento. Memory és el record del passat, llunyà; en canvi, memento, derivat de l’imperatiu futur homònim llatí (“recorda”), és un record d’una vivència especial; pot ser físic o només el record en si. És per tant, diferent d’un souvenir, que és un objecte tangible (amb el prefix llatí sub-, “sota”, és “allò que ens ve per sota en ajuda de la memòria”).

Paraules cordials

Raó versus cor

M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim crèdul, credencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Si, en un moment de crisi existencial, no sabeu a qui creure, si al cor o a la raó, basta que tengueu en compte la frase que al segle XVII va pronunciar el filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A la seva famosa obra El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry també ens apel·la al cor: “Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”.

L’etern equilibri entre cor i raó

Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”.

El martiri dels anirversaris

A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. Gabriel García Márquez matisà aquesta idea: “La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado”.

De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:

“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell… Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records.

Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula “Memento”, thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):

Aquí teniu el capítol del programa “Amb filosofia” dedicat a la memòria:

I aquí teniu la gran cançó de Barbra Streisand “Memory”:

Articles del web relacionats:
– Muses inspiradores