Article publicat a l’Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre “Per què viatjam?”:

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre “El arte de viajar”, del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l’acció de viatjar.

Aquest reportatge parla sobre els orígens del turisme.

Aquí teniu el capítol de “Tèntol”, d’IB3 TV, dedicat a les paraules relacionades amb el turisme:

Articles del web relacionats:
– L’era líquida
– El capitalisme que ens decapita
– Consumisme romàntic