Fíbula de Praeneste
El testimoni més antic de l’escriptura romana data del segle VI aC. És la fíbula de Praeneste, encara que actualment hi ha experts que dubten de la seva autenticitat. Es tracta d’una sivella amb una inscripció, escrita de dreta a esquerra, que diu: “Mani em va fer per a Numeri”.
Les paraules catalanes deriven de l’acusatiu llatí, amb afebliment de la –m, que acabà perdent-se, i amb la desaparició de la vocal final. Ex:
amicu (m): amic campu(m): camp
Sovint les paraules evolucionades del llatí vulgar conviuen amb les del llatí clàssic. Vet aquí alguns exemples:
- Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
- Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)
- Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l’adjectiu sideral.
- Os (llatí vulgar) donà l’adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
- Cruor (llatí vulgar) donà l’adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
- Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
- Pulcher (llatí vulgar) donà l’adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l’adjectiu bell o formosus, formós.
- Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.
Llatí macarrònic
Fins al segle XVIII el llatí clàssic fou la llengua de la ciència i de la filosofia. Amb tot, a partir del segle XVI es començà a emprar un llatí molt defectuós que mesclava paraules llatines amb d’altres de llengua vulgar. Aquest parlar es conegué com a llatí macarrònic i se solia fer servir en composicions poètiques burlesques o satíriques. Es creu que la seva etimologia podria ser l’adjectiu italià maccherone (“macarró”), aplicat al “llatí de cuina” que parlaven els cuiners analfabets dels convents. També, però, podria derivar de l’alt italià macarron (“error descomunal”).
Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra est, que es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).
Fonts de cultismes llatins
- Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.
- Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).
- Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.
- Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») – la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d’espart») o infant («que no parla»).
Mapa de les llengües romàniques
El llatí en el català i l’italià
En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).
Doblets o al·lòtrops
Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.
Canvi de significat
Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.
Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.
Llatinismes fossilitzats
El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut– apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.
Aquí teniu un interessant article que es titula “Per què es va fragmentar el llatí?”
Articles del web relacionats:
– A la recerca de la llengua mare
– La llengua dels nins salvatges
– Lingua franca, el primer esperanto
– La solidaritat de les llengües
– Emparaular el món
– Mediterrani,el bressol del llatí
– La llengua dels nins salvatges
– El grec, el pa nostre de cada dia
– Menys llatí i més esport
– “Traduttore traditore”
– Romàntics, no em vengueu amb romanços!
– Apologia de la paraula
– Al principi existia la paraula
– Mots que es xiuxiuegen
– L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
– El glamur de les lletres
– Paraules alades
– Paraules sense fronteres
No Comments