Totes les llengües s’alimenten d’altres llengües de la següent manera:
Substrat. És la influència que una llengua substituïda per una altra exerceix sobre la llengua invasora. En el cas del català, serien les llengües preromàniques, és a dir, les llengües que es parlaven a casa nostra abans de l’arribada dels romans.
Paraules del basc o euskera: esquerra, samarreta, pissarra, estalviar, samarreta, xabola, carabassa, motxilla (el castellà en conserva d’altres com “cencerro” o “órdago”).
Paraules d’origen grec: xarxa, calaix, ormeig.
Superstrat. És la influència d’un conjunt de llengües sobre altra en procés de formació sense arribar a substituir-la. En del català, serien les llengües posteriors a la romanització.
Paraules àrabs (fruit dels vuit segles de dominació musulmana a la Península): zero, xifra, aritmètica, cafè,àlgebra, alcohol,cotó, jupa, xarop, ronda, duana, afalagar, mesquí, safata, rajola, racó, nuca, droga, arròs, fideus, barri, matalàs (< matrah, «coixí gran per asseure’s en terra»), màscara, mòmia, moneia, tarima, alicates, albarà, síndria, catifa, arracades, llimona, taronja, xoquins (< suqqîn, «sabates entapinades»), albergínia, magatzem, descambuixar (< kanbûs, que era un tipus de vel que duien les dones) omariol·lo, que significa camiseta (segurament és un vell mot d’herència mossàrab que conservà la pagesia mallorquina).
Adstrat. Són els manlleus (paraules prestades) constants que rep una llengua ja formada d’altres llengües veïnes. La incorporació de mots de llengües adstrat respon sovint, encara que no sempre, a la necessitat de crear neologisme. En el cas del català, podem diferenciar:
Gal·licismes: jardí, estendard, llinatge, covardia, batalla, xemeneia, hotel, maçoneria, debut, xofer, xalet, bufet, clixé, croqueta, xef, xandall (< marchand d’ail, «venedor d’alls», en al·lusió al tipus de roba d’aquests venedors), gabinet, fitxa, parc, somier, jaqueta (< Jacques, «Jaume», aplicat als pagesos de França), popurri, bricolatge, moda, arnès, claraboia, crema, turisme, maleta, sabotatge, sergent, equipatge, bitllet, gorra («elegància de la moda, luxe»), falta, claraboia, crema, etiqueta, bota (possiblement prové del francès antic bot, que vol dir «calàpet», per la comparació del xip-xap de l’amfibi en caure de panxa a bassiots i la bota en trepitjar terreny banyat).
Lusitanismes (de Lusitània, Portugal): caramel, melmelada, bussejar.
Castellanismes (normativitzats): preguntar, alabar, queixar-se, tarda, bodega, burro, postres, entregar, guapo, maco, broma, cabdill, curandero, llaga, bodes, resar, cigarro o xigarro (prové del castellà americà cigarra, que vol dir «cigala», per la semblança amb la forma i el color de l’insecte).
El castellà, per la seva banda, també ha rebut catalanismes com cantimplora, pincel, capicúa, añoranza, alioli, dátil, turrón, retrete, ensaimada, butifarra, faena, guante, sastre, esquirol, bajel, clavel, forastero, paella, salvaje…
El català també s’ha nodrit de paraules d’altres llengües no necessàriament romàniques i, en alguns casos, fora de l’àmbit mediterrani:
Anglès: bistec, club, xut, míting, esport, vagó.
Gaèlic: eslògan, clan
Alemany (germanismes): amanir, blau, blanc, gris, estaca, tapa, botó, sala, banc, gana, roba, robar, guanyar (< waidanjan, «obtenir aliments treballant la terra»), guarir, amanir, lleig, llesca, gaire, escuma, fang, esclatar, conrear, brot, falda, ric, alberg, sabó, esquena, bandera, banda, marca, treva, guerra, elm, bigot, guàrdia, espia, boig, estona, òliba, orgull, raspall, brossa, ganivet, gratar, tovallola, estovalles, taca, arpa, sopes (< suppa, «bocí de pa mullat de líquid») o roba (< raubôn, que vol dir «robar», «saquejar», ja que la roba era un dels principals components del botí).
Serbocroat:corbata ( < hrvat), que vol dir «croat», perquè la varen començar a usar els genets croats al segle XVII.
Irànic: tassó («bol», «escudella»)
Egipci: goma
Sànscrit: sucre, laca, parxís, karma, parxís (vol dir «vint-i-cinc», puntuació màxima del joc original).
Turc: tulipa, turbant, divan, iogurt, quiosc, espinacs, caravana, tambor, caviar, paradís, almívar, nenúfar o sabata (el castellà en conserva d’altres com “chaleco”, “armilla” en català).
Persa: llimona
Caló (gitano): xabola, paio,pispar (d’altres no estan normativitzades, com “calés”, “jalar”, “chirona”, “pelluco”)
També tenim paraules adoptades d’origen poc clar. És el cas d’al·lot, propi del català de Mallorca i que alguns fan derivar de l’antic fràncic (llengua parlada pels francs). Amb la forma primitiva d’arlot, s’hauria aplicat a un individu de conducta poc exemplar (en anglès, boy inicialment també significava “persona de baixa condició”). Després, per un procés d’assimilació, arlot hauria passat a al·lot i ja en època medieval hauria adquirit el significat de jove.
Aquí teniu la meva intervenció al programa “Balears fa ciència” d’IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l’ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover.
I aquest és un capítol del programa Téntol d’IB3 dedicat als préstecs lingüístics:
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments