Cabines asfixiants
Article publicat a l’Ara Balears (14/09/2018)
La nostra crònica sentimental suma una nova pèrdua. Telefònica ja té el vistiplau del Govern central per acabar de retirar dels carrers totes les cabines que encara queden de l’època en què la comunicació era considerada un servei universal. Ara, en l’era de la hiperconnectivitat, fins i tot ja podem veure un vagabund demanant almoina amb un mòbil aferrat a l’orella. El capitalisme ha sabut estendre bé els seus tentacles. Ja hem deixat enrere aquells temps en què, per falta de monedes, ens quedàvem amb la paraula a la boca.
Les cabines eren els petits temples de la paraula. Tancat entre quatre vidres, tenies la intimitat i el silenci necessari per encetar el ritual de la comunicació, que avui s’ha dessacralitzat. Encara record l’impacte que em va produir veure una persona parlant pel mòbil pel carrer. Era l’any 1996 i em va semblar una obscenitat, un acte impúdic. Tanmateix, amb el canvi de mil·lenni, arribà la revolució tecnològica i ens convertírem amb petits déus exhibicionistes amb el do de la ubiqüitat. De sobte, el paisatge urbà s’omplí d’individus parlant tots sols i a tota hora mentre passaven pel davant d’uns habitacles que només associaven amb les fantàstiques pel·lícules de Superman o amb l’angoixant curtmetratge La cabina, estrenat a TVE el desembre de 1972.
Adéu, cabina
Aquesta obra mestra d’Antonio Mercero, amb guió de José Luis Garci, va estendre la claustrofòbia en una societat asfixiada ja pel franquisme. El seu protagonista és un home normal i corrent (el genial José Luis López Vázquez) que es queda tancat en una cabina d’un barri de Madrid. En qüestió de minuts, a l’altra banda del vidre, es troba envoltat de gent que l’observa, però que es manté indiferent a la seva desesperació. Uns fins i tot es riuen d’ells, d’altres (una minoria) l’intenten ajudar.
Igual que en El Procés o la Metamorfosi de Franz Kafka, José Luis López Vázquez es veu completament indefens davant el que li passa i en cap moment sap el motiu del seu tancament. Al final uns operaris s’emporten la cabina amb l’ocupant desconcertat i la deixen en un magatzem on hi ha altres cabines amb cadàvers a dins. El curtmetratge era, en realitat, un retrat social d’un país empresonat, necessitat d’aires de llibertat. El seu èxit en festivals internacionals obligà la franquista TVE a emetre-la, no sense, però, censurar-ne alguns fragments.
Ara ja no tenim cabines físiques que ens empresonin. Les presons, però, són els nostres cervells dipositaris de prejudicis estèrils. Ens comunicam més que mai, però no escoltam. Comunicam per damunt de les nostres possibilitats, sense que la qualitat de l’acte hagi millorat molt. Antigament la intimitat d’una cabina convidava a una conversa més pausada i reflexiva. Es mesuraven bé les paraules, com si fossin un bé escàs. A casa, el telèfon també estava ubicat en un raconet a mode de capella. El canvi ha estat bestial.
La cabina de Mercero igualment deixava entreveure amb encert els comportaments de l’actual societat de l’era de l’Smartphone. Hi trobam l’espectador mancat d’empatia que, davant la tragèdia, opta per treure el mòbil i gravar sense cap intenció d’intervenir-hi. També és fàcil reconèixer-hi l’individu atrapat en la bombolla de les xarxes socials, que, encara que l’haurien d’ajudar a projectar la seva veu, l’acaben reduint a un simple avatar. I fins i tot, en la nostra precària democràcia, José Luis López Vázquez s’identificaria amb el raper o el tuitaire dissident de torn, que, com el protagonista de La cabina, és víctima de les represàlies d’un statu quo amb olor de naftalina.
Il·lustració: Alba Domingo
Avui la cabina del franquisme ha estat substituïda per la cabina del capitalisme o de la nostra pròpia existència. Així reflexionava Mercero, mort fa quatre mesos, sobre el simbolisme del seu punyent curtmetratge: “Todos seres humanos tenemos muchas cabinas de las que tenemos que librarnos, hay cabinas del tipo moral, hay cabinas del tipo educativo, hay cabinas del tipo mental, cabinas económicas que nos aprisionan y yo creo que uno de los destinos del ser humano es irse librando, que la vida es un continuo liberarse de cada uno de sus propias cabinas para ser libre, espontáneo y ser feliz, cada uno tiene que intentar ver cual es la cabina que le aprisiona, en qué cabina está metido e intentar liberarse… ese es nuestro destino”.
Aquí teniu el curtmetratge:
Aquí teniu reflexions sobre la llibertat d’expressió.
Articles del web relacionats
– Esclaus de l’horror vacui
– Mai més sol
– Paraules letals
– Paraules adulterades
– Francoland?
– El capitalisme que ens decapita
No Comments