Al segle IV aC el grec Diògenes de Sínope (412 aC-323 aC), del corrent del cinisme, va ser el primer a definir-se com a cosmopolita o “ciutadà (πολιτής) del món (κοσμου)”. Morí quatre anys després que ho fes Alexandre el Gran, el responsable de la primera globalització de l’antiguitat -portà la cultura grega fins a la frontera amb l’Índia
Aquest “filòsof caní”, enemic de qualsevol convencionalisme, no sabia pràcticament res de gran part de pobles del món. La paraula que encunyà no tenia el significat actual. Amb ella volia dir que, encara que no siguem membres d’una mateixa comunitat política subjecta a un govern únic, tots som conciutadans.
Diògenes insistia en la necessitat de preocupar-nos del destí de tots els nostres congèneres humans i no només dels que viuen en la nostra comunitat política. És la mateixa idea que al segle II aC propugnà el comediògraf romà Terenci en la seva cèlebre cita Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, penso que res del que és humà m’és aliè”).
El cosmopolitisme de Diògenes també posava en valor la idea del diàleg, la capacitat d’interactuar des de l’escolta, la humilitat i el respecte, sempre amb la predisposició d’aprendre quelcom de l’altre. Aquesta visió cosmopolita del món seria seguida pels estoics i pels primers cristians. Al segle I dC Saule de Tars –conegut històricament com a sant Pau- escrivia això a la seva Epístola als Gàlates: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist (Ga, 3:28)”.
Sant Pau va dur a terme la seva tasca evangelitzadora sobretot a l’Àsia Menor, allà on va néixer i allà d’on era també natural Diògenes. A Roma, al segle II dC, emperadors estoics com Marc Aureli també defensaren el cosmopolitisme del filòsof grec: “Com és de proper el vincle entre un home i tota la raça humana, car és una comunitat no d’un poc de sang o de llavor, sinó de l’esperit”.
Cosmopolitisme i nacionalisme
Al segle XVIII la Il·lustració europea rescataria de l’oblit la idea del cosmopolitisme de Diògenes. Aleshores fou vist com un complement del nacionalisme. Herder, el gran filòsof del romanticisme i del nacionalisme alemanys, creia que els pobles germanoparlants tenien dret de viure junts en una única comunitat política; amb tot, també va veure clar que el que era bo per als alemanys era bo per a tothom. Així, a diferència de gran part del seus coetanis alemanys, creia en l’autodeterminació política de tots els pobles del món.
Avui, doncs, en l’era de la globalització, el cosmopolitisme no s’ha d’entendre com una manifestació “guay”, sinó com una manifestació de respecte envers la diversitat cultural, envers totes les persones que integren la nostra tribu global. Aquest cosmopolitisme és una manera de combatre la indiferència, un dels mals de l’actual societat.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l’actual societat de l’espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci: Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):
Articles del web relacionats:
No Comments