Avui l’expressió «amb llums i taquígraf» s’empra per manifestar la transparència d’un assumpte. Això ho saben bé al Congrés dels Diputats, on és habitual veure, enmig de l’hemicicle, unes funcionàries capficades en el seu taquígraf. No poden badar ni un segon. L’escena sembla un anacronisme tenint en compte els actuals sistemes tan sofisticats de gravació d’imatge i so.
La taquigrafia és una paraula d’origen grec: prové de ταχύς («ràpid») i de γραφία («escriptura»). És, doncs, l’art d’escriure tan de pressa com es parla valent-se de signes especials. També és coneguda com a estenografia o escriptura estreta (στενός), la qual no s’ha de confondre amb l’estenotípia (< τύπος, «segell», «forma»), que permet transcriure síl·labes i paraules completes amb l’objectiu de reproduir també el discurs oral. Les modernes màquines d’estenotípia fins i tot permeten la gravació digital.
Taquígraf
En l’escriptura taquigràfica les paraules s’escriuen com es pronuncien, sense tenir en compte la seva ortografia, com sí fa la mecanografia –els actuals taquígrafs poden superar les dues-centes paraules per minut. Així, la taquigrafia es diferencia de la braquigrafia (< βραχύς, «curt»), de la ciència que estudia les abreviatures, que són representacions reduïdes de paraules.
Tot i que al món grec l’historiador Xenofont ja emprava d’alguna manera el sistema taquigràfic, es considera que el seu artífex va ser Marc Tul·li Tiró, un romà del segle I aC que fou esclau de Ciceró, el gran orador de l’antiguitat. Tiró, que acabà essent llibert, s’encarregava d’apuntar tot el que deia el seu amo. Així, per poder-lo seguir, va inventar un corpus de signes especials que acabaria portant el seu nom: notae tironianae. Aquest sistema de transcripció estava format per uns quatre mil signes i s’utilitzà fins ben entrada l’Edat Mitjana. Al segle XVI s’aconseguí una major abreviació de signes de la mà de l’anglès Timothy Bright, autor de Characterie, An Arte of Shorte, Swifte and Secrete Writing by Character. A partir d’aquesta publicació, la taquigrafia es va estendre arreu d’Europa i s’adaptà a les diferents llengües.
L’origen del signe &
La llegenda diu que Tiró també va ser el pare la &. Aquest símbol seria el resultat d’una evolució gràfica una mica rara de la conjunció llatina et («i»). La & és un logograma: un símbol escrit corresponent a una paraula completa. Atorga una certa solemnitat als noms que acompanya. En català és coneguda com la «i comercial»; en anglès, ampersand (contracció de «and, per se, and»); i en francès, esperluette (contracció de «es per lo et»).
Evolució del signe &
Articles del web relacionats
– L’origen medievla de l’@
– Sobre mentors i cicerones
– L’ABC de l’alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
No Comments