Els copistes de l’Edat Mitjana ja es veieren obligats a reciclar paper. Ho feren, però, no per consciència ecològica (cosa d’època moderna), sinó per necessitats econòmiques. Aleshores molts de còdexs -antecedents dels nostres llibres- estaven fets de pergamí, un material que es popularitzà al segle III aC a la ciutat de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció.

El pergamí oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era d’elaboració més lenta i massa car com per tirar-lo. Així, amb l’ajuda de ganivets, raspalls i pedaços, els monjos dels monestirs hi solien esborrar curosament els escrits antics i, en el seu lloc, hi escrivien el que els ordenaven copiar els seus superiors. Si la tinta original era prou sòlida, hi havia l’esperança de recuperar les petjades dels textos damunt dels quals s’havia escrit.

Clergue a l’scriptorium d’un monestir copiant un manuscrit

Aquests pergamins reutilitzats, tan cobejats pels humanistes del Renaixement, reberen el nom de palimpsests, ja que eren manuscrits sobre els quals es raspava (ψάω) de nou (παλιν). Hi hagué troballes extraordinàries. De re republica de Ciceró ressorgí d’una transcripció de les meditacions de Sant Agustí sobre els Salms realitzada al segle VII. O l’única còpia que es conserva del llibre de Sèneca sobre l’amistat fou desxifrada sota el text d’un Antic Testament copiat a finals del segle VI.

Articles del web relacinats
– L’ABC de l’alfabet
– Llibres que ens fan lliures
– Biblioteques, la memòria de la humanitat
– La guerra de les biblioteques de l’antiguitat
– “Tabula rasa” amb estil