Puig recorda que, en contra del que afirma Nixey, el decret de l’emperador Teodosi sobre els temples pagans (399) no implicà necessàriament la seva destrucció. Ho demostra -diu- la gran quantitat d’edificis religiosos d’aquella època que es conserven a Barcelona o a Tarragona. També al·ludeix a l’investigador Peter Thonemann (Oxford), segons els qual, dels set-cents temples romans que hi havia a les Gàl·lies, només deu foren destruïts entre els segles IV i V, sense que es conegui l’autor d’aquestes destruccions. Altres estudiosos com Richard Bayliss (Newcastle) eleven la xifra que a quaranta-tres, comptant tot l’imperi. Alguns temples abandonats serien reconvertits en espais cívics, en magatzems o en tallers -no n’hi hagué tants que passaren a ser utilitzats com a esglésies.
Catherine Nixey
En el seu article, el teòleg català també s’encarrega de desmuntar una altra afirmació de Nixey: no és cert que el cristianisme eliminàs el pensament filosòfic antic amb la destrucció d’importants obres gregues i romanes. Puig insisteix que la interacció entre cristianisme i la cultura grecoromana va ser constant, amb adaptacions i avaluacions crítiques. En aquest sentit, recorda que un vuitanta per cent dels coneixements que posseïm de l’antiguitat grecoromana ens han arribat gràcies a les còpies realitzades en els escriptoris monàstics. A part de les traduccions del grec al siríac, també varen ser traduïdes a l’àrab moltes obres d’Aristòtil, que tingueren una gran influència en Avicenna i Averrois. Aquestes obres, que després també es traduirien al llatí, igualment influirien a pares de l’Església com Sant Tomàs de Aquino.
Puig acaba el seu article recordant unes paraules del professor Hans-Joseph Klauck (Chicago): “El cristianisme demostrà ser un deixeble altament agraït de la cultura grecoromana, en cap cas el seu destructor”.
La versió de Nixey
L’autora de La edad de la penombra assegura que els primers cristians estaven obsessionats a eliminar els déus i els temples “demoníacs” del “pecaminós” món clàssic. Al segle IV un ancià bisbe anomenat Basili va escriure una tensa carta als joves aconsellant-los sobre com treure profit de la literatura pagana. Assegurava que calia ignorar els autors clàssics quan escrivien massa sobre els plaers dels grans banquets o quan es recreaven en una cançó lasciva. No volia que ningú es contaminàs amb la lectura d’aquelles paraules vergonyoses i herètiques. Si per casualitat l’ull d’un curiós es posava en un passatge clàssic que retratava homes depravats, aleshores, deia Basili, s’havia d’ “evitar-lo tapant les orelles”.
Segons Basili, els joves havien de llegir els clàssics de la mateixa manera que les abelles visitaven les flors, “i és que aquelles no van per igual a totes les fors (…), sinó que prenen el que d’elles els convé per a la seva tasca i la resta la deixen fins a la pròxima”. Els símils no s’acabaven aquí. “Així com -continuava-, en agafar la flor del roser, evitam les espines, així també en tals obres, després de recol·lectar quant és útil, protegim-nos d’allò nociu”. Per damunt de tot, però, l’ancià bisbe considerava que calia ignorar els autors grecs i romans quan parlaven dels seus déus, “especialment quan es referien a ells dient que són molts”.
Sant Agustí
Amb aquesta por, hi hagué obres clàssiques que foren censurades. El cas més clamorós fou el primer vers del Carmen 16 de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo (“Us donaré pel cul i me la xuclareu”). En alguns casos, el vers es mantenia en el llatí original, sense traducció. No seria fins a mitjan del segle XX quan la seva traducció reflectiria correctament el seu contingut.
Tanmateix, segons Nixey, els cristians també varen saber treure profit de les conquestes intel·lectuals de grecs i romans. Per exemple, els principis estoics de Ciceró foren adoptats pel bisbe Ambrosi, mentre que sant Agustí s’apropiava de l’oratòria romana amb per a la seva tasca propagandística.
D’altra banda, determinats escrits pagans que presentaven certes semblances amb el cristianisme foren vistos com a ancestres involuntaris de la tradició. Fou el cas de la IV Bucòlica de Virgili, on la sibil·la de Cumes protetitza el naixement d’un nin que suposarà el retorn de l’Edat d’Or. Segurament l’escena expressava, en forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. El nin que havia de néixer podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el Primer Triumvirat. Alguns autors cristians, però, estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciat pels profetes de l’Antic Testament.
El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)
Articles del web relacionats:
No Comments