L’origen dels tòpics literaris
Els romans tenien clar que l’objectiu de qualsevol discurs era sobretot agradar l’auditori. Per aconseguir-ho s’havien d’utilitzar una sèrie d’arguments que, dirigits a l’enteniment o al cor de l’oient, el commoguessin, li produïssin assentiment i plaer. Fou així com quallaren una sèrie d’arguments aplicables als casos més variats, temes ideològics adaptables a qualsevol desenvolupament o variació. Els grecs els anomenaven τόποι i els romans loci comunes, mentre que nosaltres els deim tòpics. A l’Antiguitat se feren col·leccions de tòpics, i l’art dels τόποι, anomenada topica, fou objecte de tractats especials i assignatura fonamental per als alumnes de retòrica.
Amb el temps, de ser només mitjans utilitzats en l’elaboració de discursos, el tòpics es convertiren en clixés literaris de qualsevol gènere. Alguns han arribat a ser immortals:
- Falsa modèstia: el seu origen està en la necessitat de guanyar-se la benevolència, l’atenció, del jurat en un discurs. Per això, l’orador havia de presentar-se amb actitud humil. Després es féu general i sol aparèixer en els pròlegs dels llibres.
- L’Arcàdia feliç: no era l’Arcàdia històrica i geogràficament localitzable sinó un món idealitzat en el qual el poeta es recull.
- Aurea saecula (l’edat d’or): és la lloança d’un període mític –assimilable al paradís terrenal-, en què els homes vivien en un estat de felicitat gairebé absolut.
- Locus amoenus (el paisatge ideal). Amb Homer comença a Occident la glorificació del món, de la terra i de l’home. Els poetes posteriors prenen del paisatge homèric diversos motius que després es convertiran en patrimoni d’Occident a través de Virgili, el qual aplica a la naturalesa el qualificatiu d’ amoenus (amè, agradable).
- Carpe diem. Una constant en tots els lírics grecs era l’angoixa per la brevetat de la vida i la necessitat d’aprofitar el moment present mentre encara es tingui joventut. Horaci en una de les seves odes desenvolupa el tema amb el consell: “carpe diem…”. L’exhortació d’Horaci està acompanyada d’altres tòpics, com ara el de la brevetat de la vida o la fugacitat de l’existència humana –seria, però, Virgili qui en les seves Geòrgiques il·lustraria aquests tòpics amb el famós tempus fugit irreparabile.
- La invocació a les Muses: per als antics les muses eren deesses olímpiques, potències vitals responsables de les arts.
Aquesta web està dedicada als tòpics literaris. Aquesta també.
Aquest enllaç conté informació sobre tòpics horacians.
Aquest altre conté llatinismes convertits en tòpics literaris.
I aquest parla sobre tòpics literaris i recursos estilístics.
Articles del web relacionats:
– Quan la mediocritat estava ben vista
– Memento mori
– Ubi sunt?
– Carpe diem
– Ut pictura poesis
– Muses inspiradores
– No moriré del tot
– El naixement de l’oratòria
No Comments