• Tortuga. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega (l’infern en l’imaginari judeocristià). Durant l’edat mitjana hi havia la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος).  

• Hipopòtam. Mamífer que habita els llacs i rius d’Àfrica. Literalment “cavall” (ἵππος) de “riu” (πόταμος). En alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”, encara que també es pot dir Flusspferd (“cavall de riu”).

• Rinoceront. És un mamífer que té una “banya” (κέρας) situada dalt del “nas” (ῥις) -bé es podria sotmetre a una rinoplàstia. Per això, a l’antiguitat, se solia confondre amb l’animal fabulós de l’unicorn, d’una sola “banya” (cornu, en llatí).

• Cocodril. És un “cuc” (δρῖλος) de “pedra” (κρόκη). El català, igual que l’espanyol (cocodrilo) i l’italià (coccodrillo), s’escapa de la forma adoptada per altres llengües d’Europa, que són més fidels a la seva etimologia: crocodile (francès), crocodilo (portuguès) o crocodil (romanès). A l’antiguitat havia la creença que aquests rèptils (< repo, “arrossegar”) emetien un so semblant a un gemec quan atreien les persones. Aleshores, després de devorar-les, deixaven caure amargues llàgrimes, per ventura de compassió pel trist destí de les seves víctimes. D’aquí sorgí l’expressió “llàgrimes de cocodril” en al·lusió a qui plora fingint un sentiment que no és vertader. Tanmateix, l’explicació biològica d’aquestes llàgrimes és una altra. Responen a una secreció que serveix per mantenir humits els ulls del saure quan està fora de l’aigua.

• Dinosaure. Es tracta d’un llangardaix (σαῦρος) “espantós” (δεινός). El terme va ser encunyat el 1841 pel científic britànic Richard Owen. El rei dels dinosaures, molt tirà, és el Tirannosaurus Rex.

• Camaleó. Es tracta d’un lleó λεων que va “per terra” (καμαι). La paraula no té res a veure amb camell, que deriva directament d’un altre terme grec κάμηλος, segurament agafat de l’arameu. Aquest darrer mamífer és el protagonista, de manera incorrecta, d’un famós passatge dels evangelis. A l’evangeli de Lluc (18:25), llegim: “És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Sant Jeroni, però, el traductor oficial de la Bíblia al llatí, va interpretar kamelos com a camell. En grec, però, aquesta paraula es referia a les cordes gruixudes amb què s’amarren els vaixells.

• Estruç. Prové d’στρουθός (“pardal”), que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (< κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l’equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”).

• Dromedari. A diferència del camell, que té dues gepes, el dromedari només en té una, cosa que li permet córrer amb més agilitat. Així ho indica la seva etimologia: δρόμος (“cursa”). Comparteix, per tant, arrel amb altres paraules com hipòdrom, velòdrom o canòdrom.

• Elefant. Mamífer amb ullals de marfil (ἐλέφας). Igual que l’hipopòtam, es tracta d’un paquiderm, és a dir, té la “pell” (δέρμα) “gruixada” (παχύς).
• Pantera. Es tracta d’una “fera” (θήρ) completament (πᾶς, πᾶσα, πᾶν, “tot”) feroç. En llatí, pantera rebia el nom de pardus, d’on tenim, a través del francès, guepard, és a dir, “un gat pantera”. Un altre gènere de la pantera és el lleopard, és a dir, “un lleó pantera”.
• Llamàntol. Aquest crustaci té una etimologia ben curiosa. Està compost per λύκος (“llop”) i πάνθηρ (“pantera”), amb terminació llatina –ulus.
• Dofí. Prové de δελφις, que, igual que αδελφος (“germà”), deriva de κόλπος (“ventre”), per ventura perquè el seu ventre és la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. L’altre cetaci famós, balena, també prové del grec, de φάλλαινα.
• Antílop. Mamífer rumiant, semblant al cérvol, que a la “vista” (ὤψ) és bell com una “flor” (ἄνθος).

• Pop. Mol·lusc que té “molts” (πολύς) “peus” (πούς) o tentacles, concretament, vuit -així ja ho recull l’anglès octopus. 
• Goril·la. Al segle V aC un navegant fenici anomenat Hannó va vorejar la costa de l’Àfrica atlàntica fins arribar a Serra Lleona i Camerun. En aquesta zona, segons la crònica del seu viatge titulat Periple (“navegar al voltant” en grec) veié des del seu vaixell una tribu d’individus enormes, negres i molt peluts que, en la traducció grega del relat, anomenà γόριλλαι, terme derivat del grec  γοργός (“terrible”) –és el mateix ètim que trobam en l’abominable estirp de les Gorgones, la màxima representant de la qual fou Medusa, de mirada petrificant. Més de dos mil anys després del viatge d’Hannó, al 1847 el missioner i naturalista nord-americà Thomas Savage emprà per primera vegada el terme goril·les per designar aquests primats tan semblants als humans.

 

• Lluç. Prové de l’escurçament de l’expressió llatina maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”), que en castellà donà “merluza”.

• Papallona. Igual que el francès papillon, prové de papilio, papilionis. La seva versió castellana, mariposa, té una història etimològica ben curiosa. Antigament, en sortir a jugar al camp, els nins creien que aquest insecte personificava l’esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d’una branca (el mateix reflecteix l’etimologia de l’insecte marieta). I de “María se posa encima de la rama” sorgí la paraula “mariposa”. En basc tenim maripampalona, un híbrid de les dues formes. I en rus, “bàbotxka” (бабочка), literalment, “doneta”. 

• Calamar. Aquest mol·lusc (< mollis, “tou”) agafa el nom d’un dels primers instruments d’escriptura: el calamus. Es tractava d’una “canya” tallada en punta que es banyava amb un líquid negre anomenat atramentum (< ater, “negre”). D’aquí que el recipient per a la tinta es digués atramentarium, però també calamarium. A partir del segle XIV el mol·lusc loligo vulgaris va rebre el nom de calamar a causa de la tinta que segrega, similar a la d’un tinter o calamarium. De calamus també tenim, per via del portuguès, caramel. En aquest cas, no va ser per la tinta, sinó per la seva forma de canya.

  D’altra banda, els calami o canyes que creixien a la vorera dels rius s’acabaren identificant amb els cereals. D’aquesta manera, segons una etimologia popular, quan hi havia algun vendaval que arrasava els canyars es produïa una autèntica calamitat per als habitants que vivien d’aquell producte. Tanmateix, és més probable que aquesta paraula tan desastrosa provingui de clades, “ruïna”, una arrel que també es troba present en l’adjectiu incòlume, que significa “sense dany”.

• Porc. Prové directament de porcus. Per a porc, però, en llatí també hi havia la paraula sus. El senglar deriva de l’escurçament de l’expressió porcus singularis (“porc que va sol, és a dir, salvatge”).

Porcus també ens ha donat la paraula porcellana per referir-nos a una peça de ceràmica molt refinada. Els romans empraren el diminutiu de la forma femenina, porcella (“porqueta”), amb sentit obscè per designar el sexe femení, el cony, el qual alhora es relacionava amb una cloïssa. Va ser així com en llatí també s’emprà porcella per a diversos tipus de petxines.
 
Després, en italià porcella passà a designar un tipus concret de mol·lusc de petxina llisa, blanca i brillant. A final del segle XV, quan arribà a Itàlia procedent de la Xina una terrissa molt fina i blanca, molts es pensaven que havia estat fabricada amb la petxina d’aquest tipus de mol·lusc tan cobejat. Avui la gent refinada que pren un te amb una tassa de porcellana desconeix que ho fa amb un material que recorda la vulva femenina en forma de petxina.

Noms especials

Aquí teniu un llistat amb els sons que fan en català els animals.

I aquí teniu un llistat de cognoms que provenen del món animal:

Aquí teniu un capítol del programa “Téntol” d’IB3 TV dedicat als animals:

Articles del web relacionats:

• Dofins entranyables
• Aranyes artistes
• Veu estentòria amb mirada de linx
• Paraules a vista d’ocell
• Tortugues infernals
• Rates musculoses
• Bous bucòlics