A final del segle XIX, molts pintors treballaren la idea dels paradisos perduts. Fugiren de la realitat, inventant un món d’ordre i pau, una Arcàdia idíl·lica, que remetia a una idea d’edat d’or de l’home a la terra. Evocaven un lloc d’innocència perduda, un temps on tot era luxe, calma i voluptuositat, on l’home sentia la joie de vivre (“l’alegria de viure”).
En aquestes pintures també trobam la imatge de la sensualitat, l’erotisme i la carnalitat. Són, a més, una afirmació dels sentits i del gaudi: els plaers del cos (les delícies del bany), els plaers de l’amor (la festa de la seducció, les besades robades) o els plaers del menjar (els fruits del jardí de les delícies)
En El dinar campestre (1863), Édouard Manet (1832-1883), un dels iniciadors de l’impressionisme, ja recrea una escena bucòlica on on regna la felicitat.
Aquest quadre recorda molt Concert campestre (1510), de Tizià:
El mateix tema trobam en El gronxador (1767), Jean-Honoré Fragonard. Carregada de sensualitat, és una de les obres més icòniques del períodes de rococó a França.
El francès Henri Matisse (1869-1954) fou la icona per excel·lència del fauvisme, un moviment de colors saturats i expressius. S’inspirà en la poesia de Baudelaire per a quadres com Luxe, calma i voluptuositat (1904) o L’alegria de viure (1906).
Luxe, calma i voluptuositat Un altre pintor francès, Pierre-Auguste Renoir (1841-1919) té el quadre Les banyistes (1918-1919):
La mateixa temàtica tocà Paul Cézanne (1839-1906) a Les grans banyistes (1900-1905)
Paul Gauguin (1848-1903) tingué l’oportunitat de pintar l’Àrcàdia ideal sense imaginar-se-la. La trobà a Tahití, a la Polinèsia francesa, on passà deu anys. L’estampà en quadres com Arearea (1892):
I per acabar, una cançó que representa l’alegria de viure: Je Veux.
Articles relacionats de la web:
No Comments