Els dictadors solen ser contradictoris. No debades, ambdues paraules provenen de dico, dixi, dictum (“dir”). Aquesta base etimològica ens ha de servir d’indici per fer el nostre propi dictamen o veredicte sobre uns personatges del tot verídics addictes a tenir un gran predicament a cop d’índex i que avui compten amb la benedicció d’una democràcia que, paradoxalment, no es cansa de llançar-los malediccions. Amb una dicció que sovint deixa molt que desitjar, tenen com a condició dedicar-se a vindicar amb força (vis) les seves pròpies prediccions. Quan s’enfanden, fins i tot les reivindiquen. El millor que podrien fer, però, seria consultar un diccionari i abdicar.

 

Cincinnat, el dictador modèlic
A l’antiga Roma, la paraula dictador no tenia la connotació negativa que té ara. Era el càrrec que, que en moments de crisi institucional o social, ostentava aquell general elegit pel poble per tal de posar ordre. Només podia ocupar el govern durant sis mesos, després dels quals havia de dimitir. Era un temps en què es feia el que ell “dictava”, és a dir, deia.Tanmateix, aquesta magistratura de caràcter excepcional, que recorda molt la del tirà a l’antiga Grècia, seria desvirtuada al segle I aC per Sul·la i Cèsar, els quals la varen emprar tan sols per legitimar el seu poder personal.

 

Un cas il·lustre de dictador, en el sentit originari de la paraula, fou Luci Quinci Cincinnat. A mitjan segle V aC, a causa d’un incident, havia abandonat la política i s’havia retirat a viure a la seva casa de camp. Aviat, però, el Senat romà el va requerir com a dictador perquè sufocàs una rebel·lió dels pobles veïns. Després d’aconseguir la victòria sobre els invasors en un temps rècord de setze dies, Cincinnat refusà tots els honors i tornà a la seva vida de pagès.

 

El general George Washington, que es convertí en el primer president constitucional dels EUA (1789-1797), fou un gran admirador de Cincinnat a qui reté homenatge des de la presidència de la Societat dels Cincinnati (plural de Cincinnat). Aquesta associació evocava el paral·lelisme històric entre la figura del líder revolucionari colonial i el romà: ambdós varen ser agricultors que deixaren el camp per dirigir l’exèrcit en moments d’emergència, varen triomfar i varen romandre al poder el temps suficient per garantir la governabilitat dels seus estats. Després, varen retornar a les seves respectives bucòliques llars, passant així a la història com a models de patriotes desinteressats. En el cas de George Washington, tanmateix, en acabar la Guerra de la Independència (1775-1783), fou requerit un altre cop per dirigir les regnes del nou país. El 1790 un membre de la Societat dels Cincinnati fundà la ciutat de Cincinnati a l’estat d’Ohio (nord-est d’EUA).

El gran dictador
No podem acabar aquesta reflexió etimològica sobre la paraula dictador sense esmentar la magnífica pel·lícula de Chaplin El gran dictador, concebuda com una paròdia de l’ascens del nazisme. Es començà a rodar el 9 de setembre de 1939, és a dir, nou dies després que Hitler envaís Polònia i donàs inici a la Segona Guerra Mundial. Anys més tard, Charlot va reconèixer que, si hagués conegut tots els horrors que es cometeren en els camps de concentració, no hauria fet la pel·lícula.

El film es va estrenar el 1940 sense guanyar, curiosament, cap Óscar. Als Estats Units la dreta més furibunda acusà Chaplin de comunista. A Alemanya, Itàlia i Argentina fou vetada. A Espanya no es veuria fins el 1976.

El darrer vídeo és el discurs final, del tot emotiu.

Aquest és el discurs transcrit:

“Em sap greu, però no vull ser un emperador. No va amb mi. No vull governar ni manar ningú. M’agradaria ajudar a tothom, si fos possible, jueus i gentils, homes blancs, negres. Ens hem d’ajudar els uns als altres. Els éssers humans som així. Volem fer feliços els altres, no fer-los desgraciats. No volem odiar ni menysprear ningú, en aquest món hi ha lloc per a tots. La bona terra és rica i ens pot alimentar a tots. El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l’hem perdut.

La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha alçat barreres d’odi. Ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt ràpidament però ens hem empresonat a nosaltres mateixos. El mecanisme que crea abundància ens deixa amb la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet cínics. La nostra intel·ligència, durs i secs. Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat. Més que intel·ligència, necessitem bondat i dolçor. Sense aquestes qualitats la vida serà violenta. Es perdrà tot.
 
Els avions i les ràdios ens fan sentir més propers, la veritable naturalesa d’aquests invents exigeix bondat humana, exigeix la germanor universal que ens uneix a tots nosaltres. Fins i tot ara mateix la meva veu arriba a milions de persones de tot el món, a milions d’homes desesperats, dones i nens petits, víctimes d’un sistema que fa torturar els homes i empresonar gent innocent. Als qui em puguin escoltar els dic: no us desespereu, la desgràcia que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l’amargor d’homes que temen seguir el camí del progrés humà. L’odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble tornarà al poble. I així, mentre l’home existeixi la llibertat no faltarà.

Soldats, no us rendiu a aquells homes que en veritat us menyspreen, us esclavitzen, reglamenten les vostres vides. I us diuen què heu de fer, de pensar i de sentir. Us mengen el cervell, us tracten com a bestiar i com a carn de canó. No us entregueu a aquest individus inhumans, homes màquines, amb cervells i cors de màquines. Vosaltres no sou màquines. No sou bestiar. Sou homes. Porteu l’amor de la humanitat als vostres cors, no l’odi. Només els que no estimen odien. Els que no estimen i els inhumans. Soldats, no lluiteu per l’esclavitud sinó per la llibertat.

Al capítol 17 de Sant Lluc es llegeix: “El regne de Déu està dins de l’home”. No d’un home o d’un grup d’homes, sinó de tots els homes. En vosaltres. Vosaltres, el poble, teniu el poder. El poder de crear màquines. El poder de crear felicitat. Vosaltres, el poble, teniu el poder de fer aquesta vida lliure i bonica. De convertir-la en una meravellosa aventura. En nom de la democràcia, utilitzem aquest poder. Actuant tots units, lluitem per un món nou. Per un món decent que doni als homes treball i a la joventut un futur i a la vellesa, seguretat. Amb la promesa d’aquestes coses, les feres van aconseguir el poder. Però van mentir. No han complert les seves promeses i mai les compliran.

Els dictadors són lliures només ells, però esclavitzen el poble. Lluitem ara per fer nosaltres realitat el que ens havien promès. Lluitem per alliberar el món, per enderrocar barreres nacionals. Per eliminar la cobdícia, l’odi i la intolerància. Lluitem pel món de la raó. Un món en què la ciència i el progrés porti la felicitat a tots els homes. Soldats, en nom de la democràcia, ens hem d’unir tots!“

Aquest article parla sobre on estan enterrats els grans dictadors de la història.