Els peus (del llatí pes, pedis) han marcat grans fites de la humanitat. Hi va haver un moment en què deixàrem de ser quadrúpedes per ser bípedes. El 1969 dos peus ens bastaren per arribar fins a la Lluna. Aquella expedició fou qualificada per l’astronauta nord-americà Neil Armstrong com “un petit pas per a l’home, però un gran pas per a la humanitat”. Des d’aleshores tothom el tingué en un pedestal. D’altres, en canvi, el pogueren considerar un pedant, apel·lant per ventura al significat originari del mot.

Pedant és un italianisme importat el 1535. En els seus orígens al·ludia al soldat d’infanteria, és a dir, un soldat de peu. Amb el temps, però, aquest terme serví per anomenar els mestres de gramàtica ambulants que eren contractats per ensenyar els nins a les cases i els acompanyaven constantment a peu pel carrer. Esdevingué així la versió romànica del pedagog grec (παιδαγωγός), l’esclau que conduïa (αγω) els nins (ὁ παῖς, παιδός) a l’escola. Amb el temps, la paraula pedant passà a designar aquelles persones que fan ostentació de saber o erudició, tenint-ne o no. En paraules de Miguel de Unamuno, “un pedant és un estúpid adulterat per l’estudi”.

Durant l’edat mitjana els soldats d’infanteria també foren coneguts com a peons; després, el terme adquiriria el sentit figurat de treballador de rang inferior. I d’aquí que el sou d’un obrer en el camp durant un dia s’anomenàs peonada. Un altre tipus de soldat d’infanteria fou el pioner, paraula que ens ha arribat a través del francès. Era l’encarregat d’avançar-se, a peu, a la resta per explorar un territori i preparar així el camí a la resta. Avui es tracta d’un sinònim de capdavanter en qualsevol activitat.

El llatí pes, pedis ens ha donat altres paraules com pedal, pedani, peatge, pedestre, expedir, expeditiu, supeditar (qui es col·loca sota els peus d’algú se supedita), poll (aquest insecte no deixa de ser un peuet, pediculus) o el crustaci percebe (< pollex, -icis, “polze” + pes, pedis, per la semblança amb un polze adherit com un peduncle a les roques). El percebe també és conegut com a peu de cabra.

Un altre derivat de pes, pedis és el verb impedir, que té una història etimològica curiosa. A l’Antiga Roma als presoners se’ls posava una trava als peus perquè no poguessin escapar. Aquesta trava s’anomenava pedica, la qual cosa els “impedia” avançar. El conjunt de motxilles que portaven els soldats en les seves expedicions era conegut com la impedimenta; no debades, l’excés de pes podia esdevenir un “impediment”. Per influència del francès, impedir ens ha arribat també amb la  forma d’empatxar i el seu contrari despatxar (inicialment, “enviar ràpidament”), que en castellà també donà “despejar” (en català, aclarir-se, escampar-se).

Paraules amb pedigrí
De l’anglès també ens ha arribat un altre derivat de pes, pedis: pedigrí. És un mot, però, d’encunyació francesa i prové de quan, durant l’edat mitjana, Anglaterra estava sota dominació normanda. Ve de l’expressió pied de grue (“peu de grua”). Els primers criadors anglesos de cavalls empraven a manera d’arbre genealògic una marca de quatre ratlletes semblant a la petjada d’una grua. Avui el pedigrí fa referència a la genealogia d’un animal de raça.

En castellà hi ha paraules derivades de pes, pedis que no tenim en català. És el cas de “peatón” (= vianant), “rodapié” (= entornpeu), “apear-se” (= baixar), “pezón” (en català mugró; deriva de pecciolus, “peuet”) o “tentempié” (=piscolabis o refrigeri; prové de “tente en pie”).

Amb totes aquestes paraules hem d’anar alerta a pecar, és a dir a “travelar” . I és que darrere del pes, pedis llatí trobam l’arrel indoeuropea *ped- (“peu”), present també en pecar. Per pecar, és a dir, per “travelar”, hem d’estar en marxa. El verb llatí cedo (“avançar”), amb el seu participi cessus és font d’un bon grapat de derivats: antecessor (literalment, “el que ha marxat abans”), antecedent, secessió (el prefix se- indica separació), succés, successió, necessitat (amb l’afegitó del prefix ne vol dir, literament, “quelcom que no atura, inevitable”), procés, concessionari, cedir, recés, decés o accedir. Un altre verb de moviment és gradior (“caminar”), que ens ha donat paraules com congrés, ingrés, agressió, graduació, degradar, progrés, ingressar o ingredient.

En grec, com a verbs de moviment, hi ha ἔρχομαι (“anar), d’on tenim proselitisme. Amb el prefix προ- (“davant”), es refereix a l’acció de captar adeptes per a una religió i, per extensió, per a una causa. Un verb sinònim és βαίνω, que ha donat una família més nodrida de derivats: hipèrbaton (+ ὑπερ, “sobre”), alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada; acròbata (+ ἄκρος, “extrem”, “alt”), persona que practica l’art de fer salts, equilibris i tota mena d’exercicis perillosos sobre la corda fluixa, sobre cavalls, bicicletes, etc.; diabetis (+ δια, “a través de”), nom genèric donat a totes les afeccions caracteritzades per una excessiva excreció urinària; o base, suport on descansa alguna cosa.

Investigar petjades
Investigar també és una altra paraula que fa olor a peus. Deriva del llatí vestigium (“planta del peu”), que ens donaria el cultisme vestigi per referir-nos al “rastre d’alguna cosa o d’algun fet”. Amb la seva accepció més antiga, investigar significava “observar les marques deixades pels peus”, “seguir les petjades”. Amb el temps prendria el significat d’ “indagar”.

Un sinònim de vestigi és rastre, derivat del llatí rastrum (“senyal”, “petjada”), que alhora prové del verb radere (“raspar”), d’on tenim arrasar. Rastrum també ens donà rastell, una eina del camp amb dents que, en passar-la per damunt un superfície, hi deixa marques, rastres. Un altre derivat seu és el “Rastro”, el famós mercadet de Madrid –per imitació, altres llocs també el tenen. Segons una versió, estant situat prop d’un escorxador, el nom és a causa del rastre de sang que quedava en el carrer en arrossegar el bestiar fins al seu tràgic destí.

Pedicur o podòleg?
Parlant de peus, el món es divideix entre llatinistes que van al pedicur (< pes, pedis) o al callista (< callum, “durícia”) i hel·lenòfils que prefereixen anar al podòleg. Aquesta darrera paraula conté l’homòleg grec de pes, pedis, que és πούς, ποδός. La seva llista de derivats també és força llarga:

• Miriàpodes: insectes de deu mil (μυρίος) peus.
• Artròpodes: insectes, com les aranyes, amb potes articulades (τὸ ἄρθρον, “articulació) i simètriques en ambdós costats del cos.
• Pop: l’anglès octopus és més fidel a l’etimologia, ja que reflecteix els vuit tentacles de l’animal.
• Antípodes: dit de la persona que ocupa en la Terra un punt diametralment oposat respecte a una altra; i per extensió, persona o cosa diametralment contrària, pel caràcter o la natura, a una altra.
• Pòlip (+ πολύς, “molts”), sinònim de tumor.
• Podi. En castellà ad + pòdium donà “apoyo”. Aquest podium també el trobam en l’expressió “montar un poyo”, sinònima de muntar un escàndol. Originàriament el “poyo” –no confondre amb l’au “pollo”- era un faristol o podi portàtil que muntaven alguns oradors ambulants –això passà sobretot durant el segle XIX en l’àmbit polític. Tanmateix, avui la Real Academia Española també admet “pollo” en la locució “muntar un pollo”.

Si parlam del cos humà, no podem concebre els peus sense les cames, en grec τό σκέλος. D’aquesta paraula prové precisament el terme isòsceles, dit dels triangles i dels trapezis (< τράπεζα, “taula”) que tenen dos costats iguals (ἴσος), tal com les nostres cames.

Aquí teniu un llistat d’expressions fetes que inclouen la paraula peu.