En grec, ocell és ὄρνις, -ιθος. Entre els seus derivats hi ha ornitologia (branca de la zoologia que estudia els ocells), ornitorinc (+ ῥυγχος, “bec”), ornitomància  (endevinació fonamentada en l’observació del cant o bé del vol dels ocells) o avern, que, amb l’afegitó d’alfa privativa, significa “sense ocells” –aquesta entrada a l’infern en el món romà era un llac d’origen volcànic, situat entre Cumes i Nàpols, del qual emanaven tants vapors sulfurosos que els ocells evitaven sobrevolar-lo.

Ὄρνις també és present en el noms d’uns lloros entranyables, els agapornis, altrament coneguts com a “ocells de l’amor” (ἡ ἀγαπή, ης). Es diuen així perquè són ocells que només viuen bé en parella. En català, d’aquest mateix ètim hem heretat igualment la paraula orni, present en l’expressió “fer-se l’orni”, sinònim de “fer-se el desentès”.

Un altre mot d’origen grec és estruç, derivat de στρουθός (“pardal”) que alhora és una reducció de στρουθιοκάμηλος (<κάμηλος, “camell”). L’estruç és l’ocell vivent més gros, propi de l’Àfrica i de l’Àsia, de coll llarg, potes llargues i ales reduïdes per a aguantar l’equilibri quan corre. En castellà es diu “avestruz”, que és un híbrid llatí avis (“ocell”) i del grec στρουθός (“pardal”). Un ocell igual de majestuós és el faisà. Es diu així perquè provenia del riu Phais, a la Còlquida, a l’actual Geòrgia, al nord de Turquia.

Quin pardal!
La paraula pardal deriva de πάρδαλος, “de color grisenc”. En canvi, el seu homòleg castellà, “gorrión” és d’etimologia desconeguda. El català, tanmateix, per influència del castellà, adoptaria aquest terme com a gorrió perquè pardal acabaria adquirint una connotació obscena, sinònim de penis. Més segura és l’etimologia de “pájaro”, que prové del llatí passer i que, en català, ens ha donat passerell, que és un tipus d’ocell, però que en sentit figurat significa “aprenent”.

En llatí, un pullus era una cria d’ocell. La paraula, relacionada amb pullulo (“brotar”), ens donaria pul·lular –que és l’acció de multiplicar-se abundantment-, pollastre i polla com a gallina jove –després el terme al·ludiria també, metafòricament, al membre viril. En grec, pollastre era ἀλεκτρυών, que donà el terme alectromància. Es tractava d’una tècnica d’endevinació (μαντεία) mitjançant els galls. Se’ls feia menjar gran de blat sobre lletres de l’alfabet. L’ordre en què el pollastre es menjava els grans revelava un missatge.

Un altre ocell ben curiós d’origen llatí és l’astor, en castellà “azor”. És rapinyaire com el seu parent el falcó. Així ja ho indica la seva etimologia acceptor (“el qui agafa”). El seu nom ens donà el verb astorar, sinònim d’espantar. La paraula degué sortir de comparar la por que sentien les víctimes de l’astor quan aquest els atacava -el mateix passà amb el seu homònim castellà “azorar”. En portuguès, aquest ocell hauria donat nom a les illes Açores, al bell mig de l’oceà Atlàntic a uns 1.500 km de Lisboa. 

Més petit que l’astor és l’esparver. D’origen germànic, aquest ocell carnisser també ens donà un verb de significat semblant a astorar: esparverar, i el corresponent adjectiu, esparverat, “espantat”. Un altre ocell present en el nostre llenguatge quotidià és gamarús, d’origen incert. Es tracta d’un rapinyaire nocturn, de moviments maldestres. D’aquí que avui “ser un gamarús” és sinònim de ser una bestiota.

Quan ens tapam amb un edredó el que feim és embolcallar-nos amb el plomissol de l’èider, una espècie d’ànec salvatge propi dels climes boreals, del nord d’Europa. Aquesta paraula és d’origen suec.

Els ocells volen gràcies a les seves ales (πτερόν). Podem resseguir aquest ètim grec en paraules com dípter (+ δίς, «dues vegades»), que té dues ales;  afanípter (+α privativa + φανερός, “visible”), amb ales no visibles; tricòpter (+ θρίξ, τριχός, “cabell”), per a insectes d’ales molt peludes; o helicòpter (+ ἕλιξ, “en espiral”, “girat”), giroavió d’una sola ala i d’eix vertical en forma d’hèlix. Un altre objecte volador a tenir en compte és el dron. Prové de l’anglès drone i significa “abellot”, el mascle de l‘abella.

Sobre auspicis i auguris
Hi ha molts ocells estranys. Són rara avis, una expressió que també s’aplica a l’àmbit humà per referir-se a persones especials, generalment que van a contracorrent. La nostra paraula ocell prové precisament del terme llatí avis, d’on tenim també avió, aviram (tota mena d’ocells de corral: gallines, oques, ànecs, etc), avicultura (tècnica de la cria d’ocells en general, especialment de l’aviram), auspici, auguri i inauguració. Aquestes tres darreres paraules tenen una història etimològica ben curiosa. Estan relacionades amb la fundació de les antigues ciutats romanes.

Per influència dels etruscos, els romans elegien la ubicació d’una ciutat consultant primer les divinitats mitjançant la pràctica de l’auspicium, paraula composta pels ètims llatins avis (“au”) i spicio (“observar”). Aquesta pràctica consistia a interpretar la voluntat dels déus a través del vol o el cant de les aus. La seva influència ha arribat fins al dia d’avui. No debades, en el món comercial se sol fer servir l’expressió “sota els auspicis de” com a sinònim d’  “amb la subvenció de”.