Què hi havia al principi del tots els temps? La resposta ens la dóna el poeta romà Ovidi (segle I aC), a l’inici de les seves Metamorfosis (I, 5-9/ 21-25) -la traducció és de Jordi Parramon:

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses […]

Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites,
ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l’aigua,
va separar el cristall celeste dels aires espessos
i, aclarits els espais, n’extragué les masses obscures,
va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los.

La Metamorfosis, per tant, té moltes similituds amb el Gènesi. En el relat bíblic, al principi “la terra era caòtica i desolada” i en el poema d’Ovidi se’ns parla d’una “unitat primitiva anomenada Caos, de masses informes, confuses”. La tasca de creació també és idèntica. En el Gènesi Déu diu: “Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres […]. Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents”. I a les Metamorfosis és igualment un déu qui “acabà aquelles lluites”. Ambdues cosmogonies culminen amb la creació de l’home, que en Ovidi està modelat “a imatge dels déus que tot ho governen”, mentre que en el Gènesi Déu creà “l’home a la seva imatge”.

Abans d’Ovidi el concepte caos (χάος) ja fou tractat al segle VIII aC pel grec Hesíode. A la seva Teogonia (116-141) diu que és un buit, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”) anterior a la creació -avui diríem anterior al Big Bang.

Imatge de Schueler-Design

El significat de caos com a sinònim de desordre és posterior. La paraula ens donaria gas. A principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Del caos al cosmos
Hesíode ens ofereix més informació sobre els orígens del món. Del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com  Gea (“la Terra”), el tenebrós Tàrtar (l’inframón) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos.

En llatí, l’equivalent de κόσμος és l’adjectiu mundus, a, um, (“nét”, “endreçat”), d’on tenim món i immundícia, sinònim de brutícia, de “no nét”. Per a món pròpiament dit hi havia dues paraules: universos i orbis. Universus vol dir, literalment, “que gira (verto) de forma unitària”; i orbis ens ha donat òrbita.

La paraula món en les llengües germàniques té un origen ben distint. L’anglès world i l’alemany Welt contenen dos antics mots germànics, wer i eld. Wer, emparentat amb el llatí vir (“mascle”), significa “home”, i eld “temps de la vida d’una persona”. Així, etimològicament, world vendria a significar “el temps de la vida de l’home” i, per extensió, “allà on transcorre la vida de l’home”, és a dir, el “món”.

La Nit que sorgeix del caos
Del Caos també va sorgir Èreb (Ἔρεβος, “les tenebres”) i la negra Nit (Νύξ). De la unió de tots dos va néixer l’Èter (Αἰθήρ, la part més alta i pura del firmament), el Dia (Ἡμέρα) i, segons algunes versions, els bessons Hipnos (Ὕπνος “la son”) i Tànatos (Θάνατος, “la mort” no violenta).

La Νύξ –Nox en llatí- sol aparèixer representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, coberta d’un mantell fosc en al·lusió a la seva l’obscuritat. Al seu costat, acompanyant-la, hi ha una òliba, famosa au de visió nocturna.

L’equivalent de Νύξ per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre. La baba que li cau cobreix la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel. Era representada amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans.

A la mítica Babilònia, trobam que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. I en el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia.

Gea, el germen de tot
Gea, nascuda del Caos, també va tenir la seva pròpia descendència: primer va donar a llum l’estelat Urà (el firmament) i després les muntanyes i el Pontos (el mar).

Posteriorment, Gea i Urà, és a dir, la Terra i el Cel, es varen unir i engendraren la primera generació de déus i semidéus. Primer varen néixer els sis Titans (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos) i les sis Titànides (Tia, Febe, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Després, arribaren els tres Ciclops, uns éssers amb una gran força i amb un sol ull enmig del front, in finalment els tres Hecatonquirs, uns éssers gegantins i violents, amb cent (ἑκατόν) braços (χείρ) cadascun.

Cosmos de Sagan
Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu.

Aquest vídeo és interessant. Parla sobre la cosmogonia i la teogonia:

Aquest vídeo parla sobre El Tapís de la Creació de Girona (segle XI):

I, si parlam del cosmos i del caos, no podem deixar d’escoltar la gran cançó de David Bowie, «Space Oddity»:

I aquí teniu “Il mundo” del gran Jimmy Fontana:

Aquí teniu reflexions sobre Carl Sagan sobre el cosmos.

 Articles del web relacionats:
– Titànic, la maledicció d’un nom
– Zeus, el patriarca olímpic “apleganúvols”
– El complex de Prometeu