Per educar és molt important saber seduir intel·lectualment. No debades, ambdues paraules provenen del llatí duco, duxi, ductum (“conduir”). L’objectiu, doncs, de l’educació és que el mestre es convertesqui en un excel·lent conductor d’alumnes, a qui ha de treure (ex) de la ignomínia per dur-lo a bon port. Si hem de fer servir el seu homònim grec, direm que el mestre ha de ser un bon pedagog. A l’antiga Grècia, però, aquesta paraula al·ludia a l’esclau que s’encarregava de dur (αγω) els nins (παιδες) a l’escola.
L’ensenyant, erigit avui en l’arxiduc del seny, ha de tenir una conducta modèlica. Cada matí, quan es trobi en el moment relaxant de la dutxa, ha de ser conscient que la seva tasca és deduir i traduir cadascun dels punts forts dels seus irreductibles i productius estudiants. Aquests, tot i sentir-se abduïts per paraules magistrals, mai no s’han de mostrar dúctils i han de demostrar que saben adduir arguments propis que els permetin obrir-se pas per qualsevol viaducte. Tanmateix, les actuals polítiques educatives indueixen a pensar que els docents ja no compten amb el salconduit del Govern, és a dir, amb el seu suport.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (11/10/2016), en motiu del Dia Mundial dels Docents (5 d’octubre), reflexion sobre la pregunta “Mata l’escola la creativitat?”
Articles del web relacionats:
– Talents castrats
– Seduir per educar
– Jo adoctrín
– Engrescats de bell nou
– Etimologies escolars
– Sapere aude?
– Posteducació
No Comments