Article ampliat de l’Ara Balears (23/04/2014)

Avui, festivitat de Sant Jordi, és un dia per dir “t’estim” sense embuts. Amb tot, si hem de ser fidels a l’etimologia d’aquesta paraula, podem començar a preparar la nostra cartera. Una de les monedes que feren servir els romans s’anomenà aes, donat que estava feta de “bronze”. Precisament aquest és el terme que trobam en el verb que ens ocupa (aestimare). No debades, en el seu origen hi ha un sentit de valoració econòmica: es tractava de donar un preu a alguna cosa. En català aquesta noció es conserva plenament en expressions com: “El preu estimat de la joia és de dos-cents euros”.

La resta de llengües romàniques expressen la idea d’estimar amb verbs que contenen altres arrels llatines. En castellà, per exemple, “querer” ve de quarere, que vol dir “buscar” i d’on beuen també disquisició, adquirir, qüestionar, conquerir, exquisit, inquirir, requerir, perquisició (“pesquisa”, en castellà), requisit, enquesta i, en castellà, “querencia”, “cualquiera” i “siquiera”. El francès (“aimer”) i l’italià (“amare”), en canvi, provenen d’amare, present també en el mot mare.

Per ventura avui hi haurà parelles que es comprometran i esdevindran així marit i muller o, el que és el mateix, espòs o esposa, de manera que en castellà “vivirán con esposas (manilles en català) toda la vida” –més sort tenen els consorts. Són paraules que deriven del llatí spondere (“prometre”, “oferir”), d’on tenim també respondre, espontani, responsable, correspondència, corresponsal o respons (cant litúrgic). En aquesta llista no podem deixar d’afegir-hi sponsor, que és un llatinisme que ens arribat, a través de l’anglès, de manera incorrecta amb el significat de patrocinador. En l’àmbit jurídic romà, però, un sponsor era el “fiador”, “qui responia davant l’incompliment del deutor”.

A diferència del que entenem avui, en un primer moment els esposos no eren els que ja estaven casats, sinó els que estaven promesos. Aquesta idea es manté en la paraula esposalles (“esponsales” en castellà) o esposori, que és la cerimònia prèvia al matrimoni, consistent en el compromís mutu de casament. És el moment en què el jove demana la mà de la seva estimada. A l’antic dret romà, la manus tenia el sentit de pàtria potestat; les dones sempre havien d’estar sota la mà d’un tutor, ja fos el seu pare o un germà seu. Així doncs, quan el baró demanava la mà a la jove, el que sol·licitava en realitat era la seva tutela per fer-se càrrec d’ella. Tanmateix, a partir del segle I aC els matrimonis foren sine manu (“sense mà”), de manera que la dona ja no es casa per obligació, sinó per consentiment.

Parafernàlia
Antigament el dot era molt important. Era el que la dona “donava” al marit per fer front a les càrregues del matrimoni. A la Grècia clàssica la dona, quan es casava, no només aportava el dot (φερνη), sinó també els seus béns personals, que, literalment, estaven a un costat (παρά) del dot (φερνη) i, per tant, constituïen la parafernàlia. Avui aquesta paraua ha canviat de significa: al·ludeix a l’ampul·lositat de certes cerimònies. El canvi de significat es produí a finals del segle XVIII quan parafernalia passà a designar no ja els bens propis de la dona casa, sinó la impedimenta, un nom despectiu del bagatge que porten els soldats i que dificulta la seva mobilitat.

L’anell de casat no deixar de ser una metàfora del jou (iogum) que etimològicament tenalla els cònjuges. Aquest mateix jou llatí el trobam en altres paraules com junyir, jugular, juxtaposar, ajuntar, conjunció, subjuntiu, adjunt, conjuntura, conjunt, disjuntiva, conjugar, subjugar o ajuntament.

Sobres bodes i divorcis
A l’hora de casar-se, els promesos es juraven amor etern, és a dir, feien els seus vots, en llatí vota (plural de votum), d’on naixeria boda. Tothom felicitava la nova casada, la nova nupta. De nova i novus sorgiria la paraula noviïs o nuvis. Resulta curiós, doncs, que en el seu origen llatí, els esposos eren els compromesos a casar-se i es convertien en nuvis un cop casats –res a veure amb el significat que donam avui a aquestes paraules.

En català, un altre sinònim per a boda és el plural de noces, terme que prové del verb nubere (“cobrir amb un vel”), d’on ve també nigul o núvol –quan qui es casava era l’home es deia uxorem ducere (“portar la dona”). Després de les noces, la parella s’instal·lava en una casa i per això es deia que estaven casats. La tradició diu que, fins que la mort els separàs, havien de “viure feliços i menjar anissos” (“vivir felices y comer perdices”, en castellà). En tot cas, en els seus orígens, les noces no eren pròpiament l’acte formal del matrimoni, sinó la festa que anava a continuació. Per això, en les rondalles de mossèn Alcover trobam frases com “se va fer es casament i llavò ses noces”.

La cerimònia de les noces romanes contenia alguns costums que ens poden recordar bastant els actuals: la signatura del contracte matrimonial (tabulae nuptiales) en presència de testimonis; la cena nuptialis, que habitualment pagava el pare de la núvia; el costum d’aixecar en braços la núvia perquè no tocàs el llindar amb el peu, cosa que suposadament donava mala sort. Però potser l’escena més curiosa per a nosaltres es produïa durant la deductio o acompanyament de l’esposa a casa del seu nou marit: aquest, de sobte, fingia arrabassar la nova nupta dels braços de la seva mare, i ella s’havia de mostrar espantada i s’hi havia de resistir; es tractava d’una simple formalitat, un simulacre que recordava el rapte de les sabines.

Després de casats, en alguns casos la convivència poty ser insuportable, de manera que n’hi ha que no dubtaran a demanar el divorci perquè cadascú pugui tirar per camins diferents. No debades, la paraula, que conté el prefix dis– (separació), deriva de verto, verti, versum (“girar”), d’on tenim també universitat, aniversari o adversitat.

Els que s’estalviaran el tràngol del divorci són els que no s’han casat perquè el seu amor no s’ha vist correspost. És el que li passà al gran poeta romà Catul (segle I aC), que es va sentir ignorat per la seva estimada Lèsbia. Li va escriure dos versos del tot eloqüents:

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

“Odio i estimo. Com m’ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo”

Hem de fer cas a Sèneca. Si vis amari, ama (“Si vols ser estimat, estima”).

• En aquest enllaç trobareu pintures sobre l’amor.
• Aquí teniu un article sobre etimologies de la família. No us podeu perdre tampoc la carta que va escriure l’escriptor nord-americà John Steinbeck (1902-1968) al seu fill quan li va dir que s’havia enamorat.
• En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre el ritual de noces a l’antiga Roma.
• Aquí teniu una article de Xavier Díez sobre el poliamor.
• En aquest enllaç trobareu grafitis amb declaracions d’amor trobats a Pompeia.

Aquí teniu unes reflexions sobre l’amor d’Eva Illouz, autora del llibre “¿Por qué duele el amor?”:

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula “El lado oscuro del corazón”. Reflexiona sobre l’amor i la possessió:

La gran cançó sobre l’amor és de Perales:

Al Nou Testament, a la Primera carta als corintis (12, 31-13, 13), trobam el següent fragment que parla del “camí incomparable de l’amor”:

Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.

Aquest fragment de Sant Pau és cantat en grec en l’escena final de la pel·lícula “Blau”:

Jaime Gil de Biedma també té uns versos molt bons sobre l’amor. Són del poema “Pandémica y celeste”. Diuen així:

“[…] Para saber de amor, para aprenderle,
haber estado solo es necesario.
Y es necesario en cuatrocientas noches
-con cuatrocientos cuerpos diferentes-
haber hecho el amor. Que sus misterios,
como dijo el poeta, son del alma,
pero un cuerpo es el libro en que se leen.
Y por eso me alegro de haberme revolcado
sobre la arena gruesa, los dos medio vestidos,
mientras buscaba ese tendón del hombro.
Me conmueve el recuerdo de tantas ocasiones…[…]”

Aquí teniu un article interessant sobre l’amor. Es titula: “L’amor etern és bioquímicament possible”.

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari “Omnia vincit amor”.

Aquí teniu el Diccionario de motivos amatorios en la literatura latina.

Aquí teniu un article titulat “Per què diem t’estimo?”

Aquí teniu un capítol del programa “Deslenguados” de TV2 dedicat al llenguatge de la seducció.

Aquí teniu la cançó de Joan Manel Serrat: “Els vells amants”:

Aquí teniu una fantàstica cançó d’amor, “What A Wonderful World”, de Sam Cooke:

I aquí teniu la fantàstica canço del Beatles We Can Work It Out (“Ho podem solucionar”). Parla d’una segona oportunitat en una parella en crisi:

Tanmateix, la millor declaració d’amor és aquell poema del manacorí Miquel Àngel Riera, inclòs en el poemari “El Pis de la badia”:

A vegades ens costa verbalitzar el nostre amor envers algú. Ja ens ho diu la cançó “Words don’t come easy” (“Les paraules no vénen fàcilment”), de F.R.David

També podem cantar la cançó “Te amaré” de Miguel Bosé:

 Com veis, doncs, l’amor és un autèntic joc lingüístic!

Articles del web relacionats:
– Cupido concupiscent
– L’enamorament, un estat d’imbecil·litat transitòria
– La vulgarització de l’amor platònic
– Matrimoni amb amor?
– Valent Sant Valentí
– Les metàfores de l’amor
– Sant Jordi, un mite universal

I aquí teniu un monòleg del genial Rubianes sobre la solteria: