Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.
De γέρων també tenim gerascofòbia, por (ὁ φοβος, ου) a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d’edat avançada; geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major; i progèria, malaltia caracteritzada per l’envelliment prematur (conté el prefix προ–, que significa “abans”).
De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d’autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.
Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista).
El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.
“Al·legoria de la prudència” (Tizià, 1565 – 1570, es conserva en la National Gallery de Londres). Representa “les tres edats de l’home”: joventut, maduresa i vellesa.
Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs: “Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells… Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t’escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t’acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n’hi ha que es fan més imbècils, n’hi ha que es fan més tendres i n’hi ha que es fan més insuportables”.
I per acabar, unes reflexions de l’historiador Henry Pluckrose: “Quan mor un vell és com si es cremàs una petita biblioteca”.
Aquí teniu una intervenció de l’escriptor Carl Honoré, parlant sobre l’edadisme, el culte a la joventut a partir del menysteniment de la vellesa:
En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d’ancians romans.
Aquí teniu un article d’Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula “Dona’m la mà”.
I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).
Aquí teniu una interessant entrevista a l’hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre “De senectute” de Ciceró.
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d’IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:
I aquí teniu la gran cançó “Forever young” d’Alphaville:
Articles del web relacionats:
– Imbècils senils?
No Comments