La mort sempre ens sota com l’espasa de Dàmocles. L’origen d’aquesta expressió, que al·ludeix a una amenaça imminent, està relacionat amb un episodi on es mescla mite i realitat històrica i que fou recollit per diversos autors antics com Horaci o Ciceró. L’acció se situa al segle IV aC a Siracusa (Sicília), en temps del tirà Dionís II el Jove. Dàmocles, un servent grec adulador, considerava que el seu cap era un afortunat per tenir tant de poder i riquesa.
L’espasa de Dàmocles, Antoine Dubost (c. 1804)
Aleshores, Dionís decidí escarmentar aquell jove ingenu oferint-li intercanviar els papers per un dia. Aquella mateixa tarda, se li celebrà un banquet opípar. No fou fins al final de la vetllada quan Dàmocles es fixà en una afilada espasa que penjava sobre el seu cap, lligada sols per un únic pèl de crinera de cavall. Aterrat, de seguida renuncià al seu càrrec i tornà al seu lloc de cortesà. La lliçó era clara: el poder i les riqueses sempre impliquen una amenaça.
L’espasa de Dàmocles, Felix Auvray (1831)
Durant molt de temps els nostres polítics no només s’han oblidat de la seva condició de mortals, sinó també de la seva pròpia espasa de Dàmocles. Ara, però, amb les recents actuacions judicials, estaran obligats a mirar contínuament, com Dàmocles, cap a dalt.
L’espasa de Dàmocles, Cornelis Troost (1696-1750)
No Comments