Als crítics literaris els agrada pontificar a partir d’un cànon. En grec, aquesta paraula (κανών) significava  “canya” i després “vara”, “regle”. Així doncs, es fàcil intuir per què cànon esdevingué sinònim de model, paradigma.

Al segle III aC els filòlegs hel·lenístics de la biblioteca d’Alexandria foren els primers a idear una espècie de top ten literari. Eren llistes dels millors autors per gènere. A partir d’aquesta selecció, al segle XVIII el filòleg holandès David Ruhnken començà a parlar del concepte cànon aplicat a la literatura.

 

El mot literatura prové del terme llatí littera (“lletra”) i en un principi designava tota mena de textos escrits (jurídics, filosòfics, científics…). Actualment, la literatura té un sentit més delimitat i fa referència al conjunt d’obres que, si bé ens aporten una informació, tenen una finalitat més estètica. En paraules de David Viñas, professor de Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona, “la literatura és el llenguatge elevat a la seva màxima excel·lència”.

Les llistes literàries que s’elaboraren a la biblioteca d’Alexandria serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Lògicament, però, havien de ser autors que poguessin ser compatibles amb la religió cristiana.

Al costat dels cànons sagrats, també tenim els cànons profans de la història de la literatura. El més famós és que elaborà el crític literari nord-americà Harold Bloom en la seva controvertida obra El cànon occidental. I és que, quan parlam d’art en general ,hi ha gustos per a tots els gustos. Cadascú té el seu propi cànon.

 

Els avatars de la paraula clàssic
La paraula clàssic té una història etimològica curiosa. Al segle VI aC el sisè rei de Roma, Servi Tul•li (578-535 aC), fou l’encarregat de fer el primer cens de la població romana. Aquesta quedà dividida en cinc grups d’acord amb la seva riquesa. Aquests grups s’acabaren coneixent com a “classes” segons la següent versió etimològica. Els seus membres nodrien l’exèrcit d’aquells temps. Eren, per tant, “cridats” (calare) a files i, en funció dels doblers que tenien per pagar-se l’armament, els individus ocupaven un determinat estament militar.

Fou així com sorgí el concepte de classe (classis, derivat de calare) com a sinònim de grup. Tanmateix, però, només uns pocs estaven en condicions econòmiques de servir a l’exèrcit, de manera que aparegué la distinció de grups de “primera classe” (primae classis). Després, classis s’especialitzaria a designar la flota de guerra, i un derivat seu, classicum, donaria nom al senyal donat a l’exèrcit amb una trompeta. 

 

El gramàtic romà del II dC, Aulus Gel•li, seria qui encunyaria l’expressió classicus scriptor per a al•ludir a un escriptor de llenguatge i contingut tan valuós que podia considerar-se de “primera clase”. Com que en l’ensenyament s’estudiaven preferentment aquests escriptors modèlics, amb el temps la paraula classe adoptà el sentit de grup d’alumnes “classificats” per a rebre un determinat nivell.

L’accepció de clàssic en l’àmbit historiogràfic apareix en el Renaixement. Aleshores l’etiqueta s’emprà per a referir-se a aquells períodes culturals de major esplendor del món grec i romà.

Què és un clàssic?
Laura Borràs ha reflexionat sobre els clàssics en el seu interessant assaig “Per què llegir els clàssics, avui?”. Diu que les característiques principals d’una obra clàssica poden ser tres: la seva “poderosa originalitat literària”, “l’energia lingüística” que desprèn i el manifest “poder d’invenció” que conté. Borrás fa les següents consideracions sobre els clàssics:

“Els clàssics contribueixen al creixement del nostre jo interior i ens ensenyen a escoltar-nos i a identificar el seu valor estètic. Els clàssics serveixen per entendre qui som i són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit. Ara bé, vagi per endavant que aquesta modificació no s’ha de llegir en termes morals. És a dir, que llegir aquestes obres no ens fa necessàriament millors o pitjors persones, ja que alguns clàssics no representen cap catàleg de virtuts ni són cap guia de normes per a la justícia social. En tenim exemples prou eloqüents: la Ilíada exalta la guerra, Lolita està protagonitzada per un pederasta, i les obres de Shakespeare són plenes d’assassins”.

 

En el seu llibre, Borràs menciona altres definicions del terme clàssic fetes per grans tòtems de la literatura. Per exemple, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) considerava el clàssic com una mena d’oracle:

“Un libro que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus paginas todo fuera deliberado, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término”.