Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l’essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de “Loteria Nacional”, esdevenint així el “loter” que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l’oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l’atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes…”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l’àrab az-zahr, que significa “dau”, i, més concretament, “flor” (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà “azahar”, la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l’as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l’atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina atribuïda a Api Claudi el Cec: Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom.

“Al·legoria de l’atzar”, Frans FrankenII(el Jove, Amberes, 1581- 1642). Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον (““No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Altres clàssics reflexionaren també sobre la sort:

I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach

Articles del web relacionats:
– Memento mori
– La vida com a tragèdia
– Etimologies de la mort
– La vida penja d’un fil