En llatí, hortus significa “jardí”, d’on tenim hort. Amb l’afegitó de la preposició cum (“amb”), sorgiria la paraula cohors, sinònim de corral però també d’una unitat militar que acampava en un recinte clos; era formada per tropes auxiliars que acompanyaven una legió. Amb aquest darrer significat tenim el terme cohort com a seguici d’un rei. I la seva forma abreujada seria cort. Es tractava d’un selecte grup d’assessors que destacaven per la seva cortesia. L’edat mitjana fou precisament l’època de l’amor cortès, amor noble, sincer i cavalleresc. La cortesana de torn esperava el seu estimat aferrada a les cortines del finestral de la cort. Era una forma romàntica de festejar o de “cortejar” en castellà.

“Llevarse al huerto”
Hort conté l’arrel indoeuropea gher-1 (“agafar”), que també trobam present en la paraula jardí. Aquesta ens ha arribat a través del francès -en anglès donà garden. En castellà hi ha l’expressió de contingut sexual “llevarse al huerto a alguien”. Prové d’un passatge de La Celestina, una de les obres més importants de la literatura medieval espanyola atribuïda a Fernando de Rojas (segle XV). En la història, la Celestina, una dona major, convenç la protagonista femenina, Melibea, perquè, a mitjanit, es trobi amb Calixto, el seu futur amant.

D’hort també tenim el nom propi d’Hortènsia. Al segle XVIII hi hagué un naturalista francès, Philibert Commerson, que li dedicà una planta originària del Japó i de la Xina.. En realitat estava dedicada a la dona d’un rellotger. En un principi li digué lepautia –es tractava de la feminització del nom del rellotger, Jean-André Lepaute. Després, però, la rebatià com a Hortènsia perquè considerava que aquella dona era una flos hortorum (“flor dels jardins”).