L’Esfinx és un motiu icònic freqüent des de l’antiguitat, present en llocs tan llunyans com l´Índia i Babilònia. Ja a Assíria, els temples eren adornat amb lleons alats de rostre humà. Per als sumeris i els acadis era una figura amb un doble simbolisme: representava la saviesa oculta i la multiplicitat enigmàtica del cosmos.

A Egipte, l’Esfinx era una metàfora del poder del faraó; també, però, assumia el paper de vigilant del pas del dia a la nit i viceversa. Els egipcis la coneixien com a Shepsankh (“imatge vivent”) i li atribuïren un gènere masculí. És famosa la frase que el 1789 Napoleó pronuncià als seus homes davant l’Esfinx de Gizah: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”.

Esfinx grega
És molt possible que, en la tradició grega, l’Esfinx simbolitzàs el coneixement, un coneixement que aquest monstre guardava amb molta gelosia devorant els qui no sabien resoldre els seus enigmes (< αἰνίσσομαι, “parlar de manera confusa”). Aquest sentit degué tenir l’esfinx que els naxos posaren sobre una columna jònica a Delfos. Era una advertència sobre les possibles conseqüències d’interpretar malament els oracles d’Apol·lo, sempre tan confusos.

Segons algunes versions, l’Esfinx era filla dels monstres Tifó i Equidna i, per tant, d’altres bestioles cèlebres de la mitologia: la Quimera, el ca Cèrber, l’Hidra de Lerna i el Lleó de Nemea. Es tractava d’una figura femenina bastant híbrida. Tenia rostre i mans de dona, veu d’home, cos de gos, cua de serp, ales d’au i urpes de lleó.

Esfinx de Naxos, al Museu Arqueològic de Delfos

Al món grec és habitual trobar esfinxs en l’àmbit funerari. Apareixen coronant un estela, la qual cosa fa pensar que tenien més una funció de vigilància. Al segle IV aC, aquest monstre seria substituït per les sirenes (cos d’au i cap de dona) i pels grifos (cap de lleó i ales d’àguila).

Èdip i l’Esfinx

Èdip també encertà el segon enigma. Era el dia i la nit, ja que una genera l’altra sense cessar. L’Esfinx, dolguda, es precipità des de dalt del penya-segat on vivia i es matà. Avui en dia, generalment en al·lusió a una dona de posat solemne i hieràtic, es fa servir l’expressió “ser enigmàtica com una esfinx”. Aquest ésser mitològic, però, també és present en la psicoanàlisi. A principis del segle XX Carl Gustave Jung li atribuí el simbolisme de la mare destructora i devoradora que impedeix els seus fills evolucionar.