Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.
Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.
En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.
Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada.
L’incendi de Troia (Francisco Collantes)
El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:
“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.
A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic deLaocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà.
Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.
Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.
Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.
Incendi de Troia
Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.
“Aquí fue Troya” En castellà hi ha l’expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):
Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquoet campos ubi Troia fuit
Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.
Heinrich Schliemann
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
Recreació del cavall de fusta en l’actual Troia
Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.
Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa “En guàrdia” d’Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.
Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos.
Configurar y más información
No Comments