Article publicat a l’Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s’utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista

Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

• Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.
• Aquí teniu informació sobre un interessant concepte, cronopatia, l’obsessió estressant de voler aprofitar el temps.
• Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat “Sepultats per les imatges” (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció “El racó de pensar” de Catalunya Ràdio.
• Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de “mobilització total”.
• En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.
• Aquí teniu un reportatge titulat “Desconectados”, que parla de gent que decideix viure sense mòbil.
• Aquí teniu una entrevista amb Hartmut Rosa, catedràtic de Sociologia a l’Institut de Sociologia de la Universitat Friedrich-Schiller de Jena. És autor del llibre , Social acceleration: a new theory of modernity.
• Aquí teniu un article que parla sobre l’avorriment segons l’escriptor Baudelaire.
• I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada “La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI“.