L’anècdota és relatada per Suetoni a Vida d’August (87, 1). L’emperador romà deia dels mals pagadors que deixaven les seves obligacions ad kalendas graecas. Es tractava d’un joc de paraules ja que els grecs empraven un còmput del temps diferent del llatí i no tenien, per tant, les kalendas. Així doncs, aquesta expressió era sinònim de sine die (“sense cap dia precís”) o, el que és el mateix, mai.

La teoria etimològica més acceptada diu que calendari deriva de calare (“convocar”, “cridar”). La paraula es referia al primer dia de cada mes (kalendae) corresponent amb la lluna nova en què el Pontífex Menor “convocava” el poble per anunciar-los la distribució dels dies del mes –curiosament calendarium era com s’anomenaven els llibres de comptabilitat.

Els romans no numeraven el dies del mes així com ho feim nosaltres, és a dir, de l’1 al 30 (o al 31, o al 28). Feien servir un sistema més complex. Per començar, cada mes tenia tres dates fixes, herència de l’antic mes lunar:

• Kalendae: era el dia 1 de cada mes i corresponia a la lluna nova.
• Nonae: era el dia 5 de cada mes i coincidia amb la lluna quart creixent.
• Idus: més o manco, coincidia amb el dia 15 de cada mes i corresponia a la lluna plena. Era una data consagrada a Júpiter -en llatí és una paraula femenina, com en català, mentre que en castellà és masculina. El terme prové de l’etrusc i significava “confiança” perquè al·ludia a la confiança dipositada en Júpiter, que no permetia que la llum desaparegués del tot, ni tan sols de nit, ja que la lluna plena brillava en tot el seu esplendor. En les famoses idus de març es produí un dels magnicidis més importants de la història, el de Juli Cèsar.

• El dia de les Kalenda, Nonae i Idus s’expressava posant aquest nom en ablatiu seguit de l’adjectiu del mes corresponent: Kalendis Aprilis (1 d’abril); Nonis Iuliis (7 de juliol); Idibus Martiis (15 març).
• El dia anterior a la data s’anomenava amb l’adverbi pridie més l’acusatiu de la data base: Pridie Kalendas maias, que corresponia al dia 30 d’abril. També es podia fer servir l’expressió ante diem més acusatiu. Així, per exemple, s’anomenava el dia 8 d’abril:

                                                          1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

                                                          K         N                             I

Si comptam a partir de les idus cap enrere, obtenim la data següent: ante diem sextum Idus apriles; que de forma abreujada s’escrivia així: a. d. VI Id. Apr. Si descomptam des de les idus fins al dia 8, tots dos inclosos, obtenim 6 dies.

• El dia posterior a la data base es designava amb l’adverbi postridie més l’acusatiu de la data base: Postridie Kalendas apriles, que corresponia al 2 d’abril.

Al segle I aC Juli Cèsar modificà el calendari romà heretat, segons la tradició, del rei Numa Pompili. El resultat fou un any de 365 dies i 6 hores, que continuaven repartits en dotze mesos. Aquestes sis hores sobreres s’acumulaven i eren afegides al febrer cada quatre anys, però no a final de mes com ara, sinó que es repetia el dia 24. Com que en el calendari julià el dia 24 de febrer era el dia sextum anterior a les calendes de març, el nou dia repetit -resultat de les 6 hores sobreres multiplicat per 4 anys- s’anomenà bis sextum (“sisè dia repetit”). Aquesta paraula va donar lloc al nostre bixest o any de traspàs, que ara no s’utilitza per designar el dia afegit, sinó tot l’any sencer de 366 dies.

Calendari grec
Els grec tenien mesos lunars i feien alternar els mesos de 29 i 30 dies. El mes de 29 dies s’anomenava “buit” (κοῖλος), i el de 30, “ple” (πλήρης). Cada mes (μήν) es dividia en tres períodes de deu dies, les dècades (però l’última dècada d’un mes buit tenia 9 dies). El primer dia del mes era la noumenia (“lluna plena”), i l’últim s’anomenava héne kaí néa (“lluna vella i nova”), ja que era el dia de trànsit entre una lluna i l’altra.

L’any grec tenia 12 mesos lunars de 29 i 30 dies. D’aquesta manera, a diferència de l’any solar, comptava només amb 354 dies en lloc dels 365 habituals. Per corregir aquest desfasament, cada dos o tres anys s’intercalava un mes addicional de 30 dies. L’inici de l’any natural coincidia amb el solstici d’estiu (finals de juny).

Tots els mesos grecs rebien el nom a partir de les celebracions més importants que s’hi celebraven. De manera aproximada, la correspondència amb els nostres seria la següent:

• Hecatombeó (juliol)
• Metagitnió (agost)
• Boedromió (setembre)
• Pianepsió (octubre)
• Memacterió (novembre)
• Posideó (desembre)
• Gamelió (gener)
• Antesterió (febrer)
• Elafebolió (març)
• Muniquió (abril)
• Targelió (maig)
• Esciroforió (juny)

A Grècia els sistema més habitual per comptar els anys (ἔτη) es basava en la celebració de les olimpíades cada quatre anys, a partir de la primera (776 aC). A Atenes, però, també era molt usual citar els anys pel nom de l’arcont epònim que hagués exercit la magistratura durant l’any en qüestió. Així, per exemple, “l’any que Fedó fou arcont” era el 475 aC.

Articles del web relacionats:
– Per què començam l’any al gener?