Actualment un diploma és un títol expedit per una facultat o societat que acredita un grau acadèmic o un premi. Cap a finals del segle XVIII, França i el Regne Unit varen començar a utilitzar la paraula diplomàcia per referir-se a les relacions i negociacions entre nacions a través d’oficials del govern, que passaren a ser coneguts com a diplomàtics.

La diplomàcia ha incorporat en el seu vocabulari moltes paraules d’origen clàssic.  Ultimàtum (“la darrera paraula”), per exemple, és l’últim avís que fa una nació a una altra en cas de conflicte. D’altra banda, statu quo prové de l’expressió Statu quo ante bellum (“en l’estat en què les coses estaven abans de la guerra”). En un principi feia referència als casos en què, en un conflicte bèl·lic, cap dels dos bàndols enfrontats guanya cap territori o cap altre dret. N’és un exemple la guerra de les Malvines (1982), entre l’Argentina i el Regne Unit, que va acabar amb les coses igual com estaven abans de començar, és a dir, statu quo ante bellum. El contrari d’aquest principi és uti possidetis (“tal com ho posseïu [ara]”), pel qual els bàndols oposats conserven el que han guanyat en una guerra. Avui, tanmateix, statu quo s’empra per al·ludir a l’estat actual de les coses en frases com “El govern no vol modificar l’statu quo”.

A l’antiga Grècia la diplomàcia no es podia concebre sense la figura del proxeneta, que no tenia res a veure amb el seu significat actual. Cada polis solia comptar amb un d’ells. Eren persones encarregades de defensar els interessos dels ciutadans d’altres polis -el mot està compost de προ, “davant de”, i ξενος, “estranger”, d’on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s’utilitzà la paraula amb el sentit d’ “intermediari, representant” -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d’estranyar, doncs, que d’aquest darrer significat es passàs al d’ “intermediari en les relacions amb una prostituta“.

Persona non grata
Relacionat també amb la diplomàcia tenim el llatinisme persona non grata. Amb ell un govern o un estat expressa el rebuig cap a una persona per les seves activitats inadequades. Aleshores aquesta persona abandona el país que l’ha declarat no desitjat –el mateix passava a l’antiga Grècia amb l’ostracisme. Fora de l’àmbit diplomàtic, una entitat també pot declarar algú persona non grata sense que la declaració tengui cap conseqüència jurídica.

En qualsevol cas, sovint les relacions diplomàtiques entre països solen estar marcades per un altre llatinisme quid pro quo, que indica un intercanvi de favors. La locució significa literalment “quid en lloc de quo”, és a dir, la substitució d’una cosa per una altra”. Originalment es referia a la confusió produïda en emprar el pronom interrogatiu/ indefinit singular de gènere neutre quid (en cas nominatiu) en lloc d’emprar quo (en cas ablatiu). Així doncs, el sentit original de la locució és l’acte de cometre un error gramatical. Després, per influència de l’anglès, al·ludí a una prestació per a la qual s’estipula una contraprestació. La mateixa idea es desprèn d’un altre llatinisme: do ut des (“et dono perquè em donis”).

Aquest capítol del programa “Saca la lengua” (TVE) està dedicat a a paraules relacionades amb el protocol.

En aquest àudio el filòsof Bernat de Déu parla sobre Maquiavel i el realisme aplicat a la diplomàcia.

Articles del web relacionats:
– Esperant la pau perpètua
– Adéu, llibertat
– Si vols pau, paga